Carn de canó
“Militars de la caserna del Bruc sortegen una prostituta amb motiu de la Puríssima”. El titular, d’aquest mateix diari, és d’una brutalitat descomunal. Ens volen puríssimes però ens sortegen. En temps de guerra les dones són el botí, i en temps de pau, també. Ens poden vendre i comprar, ens poden jutjar des de tots els angles, menystenir totes les hores del dia. No només els militars tenen aquest hàbit, però el més trist d’aquesta notícia és que no sorprèn perquè de l’exèrcit en general, i de l’exèrcit espanyol en concret, no te n’esperes cap de bona. I encara menys relacionada amb les dones. No ens sorprèn perquè cada dia hi ha un titular que ens recorda que totes som carn de canó. Les dones som la tropa que llencen per ser devorades pel pitjor enemic dels homes: el masclisme. Ara que ja sabem com ens afecta a nosaltres des que naixem fins que morim, és el moment que comencin a saber com els afecta a ells des del principi i fins al final. En la deshumanització. En la destrucció. En la perversió. En l’abús. En la representació d’una masculinitat que potser no els representa a tots però que només les dones s’han atrevit a qüestionar d’una manera radical i públicament. "No és cert que els homes no estiguin disposats a canviar", escriu bell hooks a La voluntat de canviar: Homes, masculinitat i amor. "El que és cert és que molts homes tenen por de canviar. El que és cert és que moltíssims homes ni tan sols han començat a observar com el patriarcat els impedeix conèixer-se a si mateixos, estar en contacte amb els seus sentiments, estimar. Per conèixer l’amor els homes han de ser capaços d’abandonar el desig de dominar. Han de poder escollir la vida per sobre de la mort. Han d’estar disposats a canviar". Uns quants militars d’aquesta mateixa caserna (se m’ha avançat la consciència i m’ha sortit primer escriure caverna) són els que han decidit parlar d’aquesta iniciativa repugnant. Són homes que no volen perpetuar conductes i pretenen canviar una institució rovelladíssima com la de l’exèrcit. Són homes que han decidit denunciar-ho però també amagar-se en l’anonimat perquè temen les represàlies. En un món feminista, els únics que haurien de tenir por de les conseqüències són els militars implicats en el sorteig d’una persona. Però són els que se senten més protegits. El món en què vivim els donarà la raó. No han fet res que no s’hagi fet abans. La prostituta cobra. Ells paguen. És una transacció comercial com una altra. Si hi hagués una guerra, ens violarien a totes sense pagar. No ho dic jo. Ho diuen les guerres.
No havien passat ni dos mesos del "Putes, sortiu dels vostres caus", cridat pels alumnes del col·legi major Elías Ahuja, a Madrid, que l’únic expulsat per aquesta acció va ser readmès al centre després de complir uns dies d’expulsió, que en principi havia de ser definitiva. El col·legi tampoc no ha patit cap conseqüència negativa. Recordeu el cas? És molt possible que us n'hàgiu oblidat. Se’ns acumulen. “Fill de puta” és un dels insults més utilitzats arreu i, si representa una tasca ingent arrencar-lo d’algun cervell que roda, imagineu dels que estan encallats en un sol punt. Molta gent treu ferro a les expressions, però no és intranscendent com parlem. Donem la culpa sempre a la mare. Puríssima o no. Donem la culpa a la puta. Mai al client. Mai al fill. Però a la seva mare no la toquis que et trenca les cames. I la puta, que s’espavili. Hem normalitzat la masculinitat tòxica perquè els homes no s’hi rebel·len en contra. I això que és el seu pitjor enemic.
