Carmen Mola molt
El cap de setmana passat Carmen Mola va guanyar el milió d’euros del premi Planeta per la novel·la La bèstia. Automàticament, el jurat va haver de descobrir que darrere d’aquest nom d’escriptora amb tres novel·les publicades en una altra editorial, s’hi amagava la identitat de tres guionistes de televisió. Després d’anys engalipant els seus lectors amb un perfil tan fals com secret, s’havia de desvelar que Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero eren, en realitat, els homes que s’amagaven rere d’una Carmen Mola que mai no va pagar impostos. Precisament, la necessària revelació dels tres autors, més enllà de sacsejar una vida cultural massa avorrida, de tenir la virtut d’encendre debats feministes, de veure com s’esquincen les vestidures periodistes que havien entrevistat l’autora i que ara se senten còmplices de l’enganyifa, més enllà de la polèmica que ha generat que una llibreria de literatura de dones hagi retirat tots els llibres de la Mola, l’aparició dels tres homes encorbatats és, per damunt de tot, un tema fiscal. Els 333.333 euros per barba que han percebut haurà de tributar a la declaració de la renda de 2021. L’obligació tributària, doncs, se suma a l’ego dels guanyadors i al brogit com la millor campanya de màrqueting per a l’editorial. Enguany, enmig de la boira de la postpandèmia, tothom s’ha assabentat que s’ha lliurat el premi Planeta. El soroll sempre guanya. Aquest rebombori afavorirà les vendes i l’operació, com a negoci, sembla rodona. Enmig de tant d'enrenou, però, ningú no parla del realment important en un premi literari: la novel·la. Esclar que encara ningú no l’ha llegida. Però mentre el text no arriba a les llibreries, ens dediquem a fomentar les etiquetes absurdes. Per què les novel·les de sang i fetge han de ser escrites per homes? Qui ho diu que una escriptora no pot fer un thriller truculent amb tots els ets i uts? Carmen Mola ha trencat estereotips. Benvinguda sigui.
Escriure a sis mans
Obrim un llibre i el llegim. L’acabem o el deixem a mitges. Ens agrada o no ens agrada, al marge de l’autor. Cada història es defensa sola. Tant se val qui l’hagi escrita. Fins ara les novel·les de Carmen Mola eren un petit fenomen a Espanya. ¿Era important que l’autor fos home o dona? ¿Varia el nostre parer en funció de quantes mans han intervingut en l’escriptura? Al meu entendre, no. Ara que s’ha descobert el tripijoc, aquelles mateixes novel·les agradaran tant o tan poc com abans. No hauria de canviar la nostra percepció respecte a allò que hem llegit. Potser un vessant interessant, i menys explotat, del cas Carmen Mola és la reflexió sobre l’escriptura en grup. Escriure acostuma a ser un fet íntim. “Un novel·lista és un reporter de l’ànima”, per dir-ho en paraules de Rodoreda. Si has de compartir trames, protagonistes, frases o adjectius amb una altra persona, la intimitat es desvirtua i, segons com, es deixata. Hi ha casos, en la història de la literatura, de grans novel·les escrites a quatre mans. Sovint són divertimentos entre amics com Kerouac i Borroughs, o Borges i Bioy Casares o Sthepen King i el seu fill, que es llancen a aquest joc literari de fer-ho a mitges. Charles Dickens i Wilkie Collins van fer, a quatre mans, Carreró sense sortida, un llibre que segons Google –ai senyor– ha agradat, exactament, al 86% dels lectors. Segons els guanyadors del Planeta, escriure a sis mans “més que una dificultat és un al·licient, perquè sempre aprens coses dels teus companys i el talent no es multiplica per tres, sinó per cinc o per deu”. Millor per a ells. Està clar que Díaz, Martínez i Mercero arrosseguen la complicitat d’anys de treballar els guions a mitges. Estan avesats, doncs, a la humilitat d’acceptar que una idea que un considera genial, vingui un altre i te l’esborri. En ser tres, sempre n’hi ha un que desempata aquell adjectiu amb el qual el trident d’autors no es posen d’acord. És l'única virtut que hi veig.
