Carmelo Ortega:“Un caporal em va dir que si volia que em tatués li havia de portar una galleda de vi”

Va arribar a Montgat quan tenia un mes de vida i diu que només se n’anirà de Catalunya “amb els peus per davant”. Carmelo Ortega, nascut a Pamplona fa 77 anys, és un dels pocs homes de la seva edat que porta tatuatges. Aquest cap de setmana se celebra a la Fira de Barcelona i dins del Baum Festival la Convenció Internacional del Tatuatge, l’esdeveniment més important d’Espanya en aquest sector. Enguany diverses persones de més de 65 anys seran protagonistes de la trobada en un espai anomenat No és una moda, és vida.

Tots a l'Àfrica

“El primer tatuatge que em vaig fer va ser a l’Àfrica, a la mili. Tots els que tinc me’ls hi vaig fer entre l’any 1961 i el 1964”, recorda Ortega, que diu que l’autor dels seus tatuatges va ser un cabo -anomenat Guerra...- que “ja venia de la Guerra Civil”. “Ell em va dir que si volia que em tatués li havia de portar una galleda de vi perquè li deixessin de tremolar les mans”, explica el veterà. “Jo havia d’estar borratxo per suportar el dolor i ell per tenir pols”, recorda impertèrrit Ortega. “Per sort els tatuatges no em van impedir trobar feina” de mecànic, que és al que s’ha dedicat tota la vida. “Per això m’agrada el caràcter català, perquè si ets treballador no els importa res més”, celebra.

La 'benvinguda’

“Al Sàhara, fent la mili, m’hi vaig estar tres anys. 1.095 dies en total. 36 mesos. No ho podré oblidar mai. Era a Villa Cisneros i no hi havia res més que sorra al nostre voltant. Ens vam apuntar a Leganés 90 nois i ens vam llicenciar només 45. No he volgut pensar mai on són els altres”, lamenta Ortega, que recorda: “El primer dia, tan bon punt va arribar, un cabo va preguntar-me d’on era i quan vaig dir-li que era de Navarra va decidir que pel fet de ser d’allà em tocaven dos cops de puny. Aquesta va ser la rebuda”. “Allà ens ajuntàvem quatre o cinc i ens emborratxàvem, perquè si no et tornaves boig”, confessa. “Jo a vegades no m’explico com és que estic viu”, assegura.

L’únic de la platja

“He anat tatuat tota la vida, des dels 19 anyets. A Montgat, per exemple, quan anava a la platja fa anys no hi havia ningú tatuat i em miraven com un bitxo raro”, explica Ortega, que recorda que “en aquells temps els tatuatges no es feien com ara”. “A mi me’ls van fer amb una agulla en forma de cunya que tenia almenys 5 o 6 mil·límetres de profunditat. Els primers deu minuts no els hi desitjo ni al meu pitjor enemic”, assegura el jubilat, que diu que no es penedeix “gens” d’haver-se’ls fet: “En aquells temps els tatuatges es feien a l’exèrcit o a la presó i, per això, a la gent no els agradaven gaire. Però a mi no em van portar problemes, perquè aquí ja em coneixia tothom”.