El model vienès d’habitatge, l’exemple a importar?

¿És Viena l’exemple a importar per donar solució als problemes d’habitatge de Barcelona? El model vienès és un referent arreu del món però malauradament és impossible capgirar del tot una situació que és fruit de les evolucions històriques diametralment oposades que han tingut totes dues ciutats durant el segle XX. Les seves dimensions són força semblants: Barcelona té 1,6 milions d’habitants i uns 700.000 habitatges principals, i Viena, 1,9 milions d’habitants i uns 900.000 habitatges. Ara bé, els seus sistemes residencials han estat concebuts de forma completament diferent. A Viena, un 80% de les llars viuen de lloguer mentre que a Barcelona ho fa només el 34%. I el que és més important, a la capital austríaca l’habitatge de lloguer a preu assequible representa més del 60% del parc (210.000 habitatges socials municipals, 190.000 d’entitats sense ànim de lucre i 150.000 privats a preu regulat), mentre que a Barcelona tot just arriba al 4%. Aquestes són les xifres que marquen la diferència. És cert que a Barcelona molta població va poder accedir al llarg del segle XX a un habitatge protegit de compra o de lloguer, però pràcticament tots aquests habitatges es regeixen avui per preus de mercat.

¿Com podem entendre nosaltres que a Viena els habitatges de lloguer social passin de generació en generació i tothom se senti segur sense temors d’expulsió ni de pujades de preus aleatòries? ¿Com podem entendre que allí la pressió del mercat immobiliari privat no aconsegueixi produir tensions inflacionistes quan la ciutat esdevé atractiva? ¿Com podem entendre el no desig de compra dels ciutadans? Aquestes són algunes de les característiques específiques d’una ciutat proclamada ja fa deu anys consecutius com la de millor qualitat de vida del món. Però es tracta de característiques que no podem importar de sobte, per més que les considerem essencials. El que sí que podem, en canvi, és reflexionar sobre quines han estat les claus del seu èxit i vigència encara avui com a garant del dret a l’habitatge.

Solidaritat i universalitat. Entendre l’habitatge com a allò que les famílies necessiten amb uns costos suportables i una garantia de seguretat al llarg del temps. A Viena, l’habitatge ha estat l’eix vertebrador de les polítiques urbanístiques. I la decisió pública d’adquisició de sòl al llarg dels anys, la via per garantir la cohesió social i l’equilibri entre barris, la provisió de serveis de qualitat vinculats amb la residència i el control dels preus com l’antídot millor contra la gentrificació. Així s’entén l’orgull del conjunt de la ciutadania vienesa envers el seu model, i no només les persones usuàries dels habitatges socials, les quals se’ls senten seus i accepten els compromisos de pagament i de comportament com a justos.

Estabilitat. Fora de l’època feixista i de la guerra, el model vienès no ha patit ni involucions ni marxes enrere gràcies a un compromís amb una política d’habitatge radicalment socialdemòcrata, independentment del color que hagin tingut els governs de la ciutat. Aquesta estabilitat del model, profundament arrelada en la combinació de democràcia, economia de mercat i pacte social, s’ha manifestat en la dedicació permanent d’un percentatge molt elevat dels pressupostos de la ciutat a la política de sòl i d’habitatge, i ha permès que els resultats de la intervenció pública en aquest camp s’acumulessin a la ciutat amb el pas del temps fins a esdevenir-ne estructurals. Si a Barcelona no s’haguessin desqualificat els habitatges amb protecció oficial a través dels quals ha accedit a un habitatge una part molt important de la població, avui el parc protegit seria més de la meitat del total i ens assemblaríem a Viena.

Coherència. A Viena, el dret a l’habitatge no és només un dels eixos vertebradors de les polítiques urbanes sinó de l’actuació pública en conjunt: la normativa urbanística, la política municipal de sòl, la legislació civil en matèria de lloguer, o la fiscal relacionada, han contribuït a consolidar el model vienès d’habitatge. Fins i tot, la política econòmica general, especialment pel que fa als comportaments d’estalvi i consum de les famílies, es recolza sobre l’assequibilitat de l’habitatge.

¿Són aquestes tres claus encara avui aplicables a casa nostra? La resposta ha de ser forçosament afirmativa. No és que puguin ser aplicables, sinó que han de ser categòricament aplicables si volem capgirar l’herència rebuda i anar-nos assemblant, amb temps i de forma tendencial, al millor model d’estat del benestar en l’àmbit de l’habitatge que representa Viena.