Carme Thió: “La criatura castigada aprèn a amagar-se i fer trampes”

Després de trenta anys treballant amb grups de pares i mares, Carme Thió explica que els pares no necessiten tant un psicòleg sinó algú que els acompanyi en el procés d’educar.

Com et van educar?

Sóc l’última de vuit fills. El pare ens deia: “Jo confio en tu i sé què faràs o què no faràs”. Allò et deixava lligat de peus i mans perquè no el volies decebre. No hi va haver cap insult ni bufetada, allà vaig viure que es pot educar sense violència. El que transmeto ho he viscut.

Els pares ens preocupem massa.

Els pares d’un nadó van anar a urgències perquè el seu fill d’una setmana tenia convulsions. I era singlot. El primer nadó que havien vist era el seu.

I tu ens tranquil·litzes.

Sí, és un dels objectius. Van molt cansats, sobretot les mares, i quan un està extenuat no funciona gaire bé. A les trobades l’objectiu és que no facin tragèdia del que són anècdotes de la vida.

Estem acomplexats?

Molt. Va sortir una enquesta en què el 80% de pares deien que no estan educant bé els fills. És una tragèdia, el sentiment de culpa que hi ha al darrere és enorme: “Jo ja sé el que hauria de fer, però no ho faig”. S’ha de recuperar l’autoestima.

Com?

Un cop, per fer la broma, vaig dir que un dia hi hauria especialistes per ensenyar a anar en bicicleta, i em van respondre que ja existien. Què els queda als pares? No gran cosa: ni nedar, ni anar en bicicleta, que són les coses més divertides que vinculaven pares i fills. Tothom va tan atabalat amb la feina que ens costa estar alegres: les famílies necessiten riure, jugar, divertir-se.

Ens falta confiança.

El bon model de pare i mare són els que intenten fer el millor possible i quan s’adonen que l’han pifiat, rectifiquen i ja està. Si ens presentem com a perfectes els desanimem i el nen pensarà: “No puc arribar a la perfecció”.

Els deixem fer poc de nens?

Els tractem com si tinguessin molts handicaps perquè els hi fem tot.

¿I el món extraescolar l’enfoquem massa cap a l’èxit?

Sí, i tot ha ser amb un objectiu educatiu. És evident que jugant aprens, però l’objectiu del joc és divertir-se, no aprendre.

Els teus consells demanen temps i paciència.

L’altre dia una mare s’estava barallant amb la criatura perquè no volia anar a dormir i al final li diu: “M’és igual que no vulguis anar a dormir, hi has d’anar!” ¿No hauria pogut dir, per exemple, “Em sap greu però hi has d’anar”? Una de les coses que fan que les criatures tinguin l’autoestima baixa és que no els arriba l’estimació per culpa del tracte que els donem. La societat ja no és empàtica, sinó antipàtica.

Es pot castigar?

Ni els càstigs ni els premis són educatius. Creen addicció, cada vegada has de castigar perquè funcioni, si és que funciona. La criatura que és molt castigada aprèn a amagar-se, a mentir i ocultar el que fa perquè no el castiguin; per tant, no aprèn què és el que ha de fer i el que no ha de fer, sinó que aprèn a fer trampes. El càstig és un model desagradable, venjatiu, i crea dependència.

Com posem els límits, doncs?

Cal substituir el que en diem “càstigs” per allò que jo en dic “conseqüències”. Un nen de 4 anys mullava el lavabo quan es banyava, treia aigua a dojo expressament. L’havien castigat i li havien promès premis, i res els servia. Els vaig dir que la conseqüència de mullar era que s’havia d’eixugar l’aigua i que per tant ho fes ell. El primer dia cantava i ballava mentre fregava, li agradava, però el segon ja no ho feia i al tercer dia no va mullar. Què li van proporcionar? La capacitat de decidir ell que no volia mullar. Abans l’objectiu educatiu era fer criatures obedients, ara volem criatures amb criteri i responsables.

I els valors?

La criatura no aprèn dels discursos, sinó experimentant. Si el discurs va per una banda i l’actuació per una altra, es quedarà amb l’actuació. No es pot ensenyar un valor, s’ha de viure i exercir. El típic exemple és dir-li cridant al nen que no s’ha de cridar.

Un consell per fer a l’estiu.

Divertir-se junts, escoltar i, sobretot, parlar. I escoltar-los. Si el nostre fill no ens interessa ja podem plegar. Una néta em diu que el que més li agrada de l’estiu són els esmorzars a la caseta que tenim de pagès. I quina gràcia tenen? Que la gent es va llevant, es posa a esmorzar, arriba algú altre, tothom es va quedant a taula i parla sense pressa.