Europa i els nous enemics
De l’Europa de la crisi a la de la refundació. És difícil imaginar el futur quan sents que toques fons, però els pròxims cinc anys, probablement, es poden convertir en els més importants en la història de la UE perquè de les decisions que es prenguin a partir d’ara en dependrà la continuïtat del projecte europeu tal com l’hem conegut fins avui.
Europa és, en aquests moments, un continent ferit. I de la manera com ens refem del cop dels atacs de París, o de les tensions entre socis per l’acolliment de milers de refugiats de la guerra siriana, de la capacitat que tinguin els governs de revertir les desigualtats de la crisi, de tot això en dependrà com encararem la vida els pròxims anys.
Europa hauria de ser més conscient que mai que aquest període de debilitat econòmica, fortificació de les fronteres i falta de visió i lideratge en política exterior l’han empetitit als ulls del món per transformar-la en un territori vulnerable i desorientat. Els últims cinc anys els hem passat explicant els fracassos de la UE en cadascun dels conflictes que miraven cap a Europa buscant respostes o una mínima implicació -des d’Ucraïna, les revoltes àrabs i les guerres de Síria i Líbia fins a una crisi migratòria que fa anys que dura i que ara, de cop, Brussel·les viu com una urgència que la desborda.
El temps d’aquesta Unió reactiva i sense respostes hauria de quedar superat. De moment, però, és la realitat la que supera Europa. El seu futur més immediat es decideix a Síria i l’Iraq. Francesos, britànics, russos o nord-americans han assistit com a espectadors al caos del Pròxim Orient per jugar-hi la seva pròpia partida d’interessos i aliances. I, enmig d’aquesta miopia estratègica o ceguesa volguda, l’autoproclamat Estat Islàmic s’ha convertit en una amenaça real contra la qual s’haurà de lluitar també en territori comunitari. Avui és la por la que torna a desdibuixar la confiança d’Europa en el seu futur més immediat.
Un dels riscos del 2015 -deia una investigadora del Carnegie Endowment for Peace a principis d’any-és que “el jihadisme es converteixi en rutina” i creixi encara més “la disseminació geogràfica de la violència inspirada en el model de l’Estat Islàmic”. Les previsions s’han fet realitat. El món dels pròxims anys estarà marcat per aquests nous enemics. Unes guerres amb adversaris que superen la lògica dels vells estats: una violència que mina països des de dins, i grups terroristes que inoculen la por amb l’objectiu de debilitar societats. Europa ha de superar aquest escenari de pèrdua de poder continuat que ha viscut els últims anys i començar a recompondre una unitat imprescindible.
