Autorescat
ACORD. Europa s'ha salvat. Noranta hores de negociació maratoniana a Brussel·les van fer molt més que segellar un ambiciós pla de recuperació postpandèmia, van confirmar el rescat de la idea d'Europa; de la solidaritat com a instrument; de la capacitat d'idear i consensuar noves respostes –en forma d'ajuts, fiscalitat o endeutament comú– a l'altura del desafiament que tenim al damunt. Fins i tot, malgrat les retallades de diners i les concessions polítiques i econòmiques (en forma de xecs als països contribuents nets) d'última hora. Una vegada més, Europa es reinventa per necessitat. Sublima la idea de la negociació per consens, que acaba convertint el final de cada cimera en una mena de suma de victòries individuals.
Aquesta vegada, però, és tota la Unió Europea –com a projecte polític– que en surt reforçada. Encara que els 390.000 milions d'euros en transferències quedin molt lluny del que realment es necessitarà per superar aquesta crisi, i que el Consell Europeu s'hagi mostrat, un cop més, com el gran mercadeig d'interessos que exhibeixen els caps d'estat i de govern quan trepitgen Brussel·les. Sobretot ara que la pandèmia els ha fet creure en un il·lusori retorn del poder de les fronteres i de l'estat, en una Europa on els partits polítics i els governs són cada cop més febles però el partidisme és més aferrissat. Per això, aquest salt en la integració política i econòmica europea encara té més valor en aquest entorn de frivolitat i oportunisme retòric que ho emmascara tot.
TRANSFORMACIONS. L'acord és, també, una victòria per a la Comissió Europea, que va plantejar un pla com aquest –amb el suport indispensable de la cancellera Angela Merkel–. A Ursula von der Leyen també la van rebre amb els aplaudiments dels seus comissaris a la reunió setmanal dels dimecres. Hi havia un sentiment d'orgull als despatxos del Berlaymont (seu de la Comissió), i ja fa temps que no en van gaire sobrats, d'això.
Però malgrat l'eufòria de l'acord, el drama negociador que ha envoltat la cimera –amb les anades i vingudes entre capitals i els retrets mutus– també reflecteix altres canvis profunds en l'escenari polític europeu: nous equilibris de poder, noves aliances i diferents visions d'Europa. Ja fa temps que la UE també és víctima de la mateixa atomització del poder que es viu en molts dels seus estats membres.
Com en una faula sobre grans i petits, la cimera ha reescrit, a més, lideratges i influències. Aquesta ja no és només la Unió dels grans estats, ni el projecte que es cova a l'ombra exclusiva de l'entesa franco-alemanya. Països petits i mitjans del nord, amb una economia solvent, han forçat la seva capacitat de decidir sobre les polítiques de reforma d'estats demogràficament grans però afeblits pel seu alt nivell d'endeutament.
NECESSITAT. La Unió Europea és un procés. Una transformació constant. Reactiva. Va néixer com a resposta a una derrota; filla de la Segona Guerra Mundial i del fracàs d'uns imperis obligats a reinventar-se. És davant l'amenaça i la crisi que Europa se sent empesa a pensar diferent. Dimarts els Vint-i-set van fer un altre salt endavant, forçats per l'esgotament i la necessitat, però també des de la consciència que calia donar una resposta a l'altura d'una pandèmia que ha posat els governs en una situació d'emergència continuada sense precedents, confrontats amb uns efectes econòmics i socials que necessitaran, més que mai, el coixí i el lideratge europeu.