Carme Alcoriza, l’Ala Oest de Palau
Qualsevol que hagi estat a l’enterrament de Carme Alcoriza, avui al tanatori de Sant Gervasi, haurà pogut constatar –veient quantes i quines i personalitats hi havia– que era una persona respectada, apreciada i reconeguda. I constatar també que havia estat una personalitat central en un món i un temps, els dels vint anys de governs del president Pujol, que agradi molt, menys o no gens, han estat decisius en la història d’aquest país i marquen encara el present. La centralitat de la figura de Carme Alcoriza va més enllà de l’etiqueta estricta de “secretària de Jordi Pujol”. Certament, en va ser secretària com a president, abans i després. Però des d’aquest lloc Carme Alcoriza va exercir –més que no pas exhibir– un perfil propi i significatiu, dins de les regles de lleialtat, d’eficàcia i discreció que comporten una secretaria.
Per explicar aquesta rellevància de la figura de Carme Alcoriza ens hem de posar en el context dels governs Pujol, del que s’ha anomenat el pujolisme. El lema implícit del pujolisme en el govern era “fer com si”. Fer com si la Generalitat fos molt més que el govern d’una comunitat autònoma. Fer com si el seu president fos molt més que el president d’una autonomia. En moltes coses, fer com si fos un estat. Considerant que tot allò que passava a Catalunya era competència seva. Adoptant les formes i les litúrgies d’un estat i fins i tot aquells instruments que són aplaudits als estats, però que no es toleren a qui no ho és. Aquest “fer com si” és la virtut més gran del pujolisme per als seus defensors i el seu principal pecat per als detractors. Un pecat que l’Estat va tolerar fins a un cert moment i va castigar amb duresa més endavant.
Si la Generalitat era més que un govern autonòmic i el president més que el president d’una autonomia, també la secretària del president havia de ser més que una secretària. I a això hi contribuïen algunes de les característiques dels governs de Jordi Pujol. La primera, que eren extremadament presidencialistes: el president era la font del poder que s’exercia, la imatge del que es feia veure que es tenia i qui acumulava les decisions. La segona característica és que aquest president tenia una escassa vocació –i potser una escassa aptitud– per les qüestions del dia a dia, per la logística i la intendència. En aquest marc, Carme Alcoriza tenia com a secretària un paper extraordinari. Com que el poder estava concentrat, tota persona que tenia ascendent i autoritat sobre el president esdevenia en ella mateixa poderosa. Com que Pujol portava malament el dia a dia, qui quadrava l’agenda del president –o qui feia quadrar el president perquè complís l’agenda–, qui li organitzava els viatges a l’estranger, qui marcava les visites, tenia a les seves mans ressorts molt importants per influir i per orientar.
Si la Generalitat feia com si fos un estat, la secretaria de Carme Alcoriza feia com si fos l’Ala Oest de Palau, l’equivalent a escala dels equips de col·laboradors de confiança que les sèries americanes ens han descobert a la Casa Blanca fent costat el president. Se’n podria dir cap del gabinet. Es podria fer servir el terme llauners –que Carme Alcoriza compartiria en alguns moments amb altres col·laboradors de Pujol–, perquè són en política els qui fan que funcionin els conductes. Són en tots casos personatges discrets, dels quals no cal saber el nom. Carme Alcoriza, d’aquesta escola, creia que la discreció és una virtut. I, al damunt, és una necessitat a l’hora de fer política. No només administració: política. Les circumstàncies li van donar aquest paper i Carme Alcoriza el va omplir. Perquè tenia criteri, austeritat, discreció, un humor irònic i precís, ull clínic i molta força. Una dona forta. Ho va dir la seva neta a l’enterrament: amb la paraula Dona en majúscula. En un temps en què això era encara més difícil.
A l’enterrament a Sant Gervasi la primera música que ha sonat ha sigut el Viatge a Ítaca de Lluís Llach, sobre el poema de Kavafis. Les músiques dels enterraments volen dir coses. Volen explicar biografies viscudes o biografies desitjades. Triant el Viatge a Ítaca crec que ens volien dir que el vaixell en què anava Carme Alcoriza, i en un lloc clau vora el timó, tenia un destí, un objectiu. Que no era navegar per navegar. Que el vaixell podia estar més ben o més mal menat, que la ruta podia ser encertada o errada, que el destí era massa ambiciós o massa resignat, però que, també per a Carme Alcoriza, hi havia una Ítaca.