Suspendre lloguers

Roba estesa a un pis durant el confinament per la pandèmia del covid-19
i Carlos Delclós / Lorenzo Vidal
27/03/2020
3 min

Mentre que aquests dies passem més temps a casa que mai, ens manquen garanties que no l'acabarem perdent. El moviment per l’habitatge ha engegat una campanya que exigeix la suspensió del pagament del lloguer amb el lema “Si no cobrem, no paguem”. Existeixen raons de justícia distributiva i racionalitat econòmica de pes que legitimen intervencions sobre el pagament dels lloguers. En aquest article ens centrem sobretot en l’habitatge, però considerem també el cas dels locals de petits comerços afectats per aquesta crisi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Partim de la necessitat d’una redistribució equitativa dels costos derivats de l’aturada forçada d’activitats econòmiques. No tots els propietaris tenen el mateix poder adquisitiu ni el mateix poder polític. Les dades sobre l’estructura de la propietat del parc d’habitatge en lloguer a escala estatal són escasses, però l’Observatori Metropolità de l’Habitatge ens indica que a Barcelona, per exemple, un 31% dels arrendadors a la ciutat són bancs, empreses, administracions i entitats, i un 69% propietaris particulars, incloent-hi multipropietaris i grans tenidors. Pel que fa als particulars, segons l'Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, el 2018 la proporció de llars que van rebre ingressos d'algun tipus d'arrendament (d’habitatges, apartaments turístics, aparcaments, locals, terrenys, etc.) i la de llogaters que van accedir al seu habitatge a través del mercat privat és gairebé idèntica: ambdues volten el 14% del total de les llars a l'estat espanyol.

No obstant això, els arrendadors particulars compten amb una riquesa patrimonial i una renda molt superior als llogaters. La mitjana dels ingressos totals de les llars que cobren arrendaments d'algun tipus és aproximadament 41.675 €, amb una mediana de 34.305 € (és a dir, la meitat guanyen menys que aquesta segona quantitat i l'altra meitat guanyen més). Si restem el que ingressen a través d'aquests arrendaments, les xifres baixen a 37.807 € i 31.073 €, respectivament. Mentrestant, les llars dels llogaters que accedeixen a l'habitatge a través del mercat privat ingressen una mitjana de 23.160 €, amb una mediana de 19.061 €. Els inquilins cobren al voltant del 60% del que cobren els propietaris, sense comptar el que ingressen els segons a través d'arrendaments, segons l’Enquesta de Condicions de Vida.

D’aquestes diferències de renda i patrimoni se’n deriven vulnerabilitats desiguals enfront de la pèrdua d’ingressos. Per a una llar llogatera, implica recórrer a estalvis comparativament inferiors i patir la possible pèrdua de l’habitatge. Els arrendadors, en canvi, tenen més recursos per encaixar una suspensió del pagament del llogater, que a més no impactaria directament sobre la pròpia residència. En el cas que fos així, l’arrendador es veuria beneficiat alhora per la suspensió del pagament del seu propi lloguer o hipoteca.

En definitiva, el nombre total de damnificats i el grau de sacrifici social i econòmic seran més baixos si es faciliten suspensions de lloguers. Existeixen, sense dubte, moltes situacions individuals de petits arrendadors que contradiuen les dades a nivell agregat. Caldrien mesures compensatòries per a aquesta minoria de casos. Una alternativa més onerosa seria mobilitzar despesa pública per a un programa massiu d’ajuts al pagament del lloguer. Per experiència, l'increment resultant del deute públic ja intuïm qui l’acabaria pagant en última instància.

Amb la contracció econòmica, a més, el rendisme esdevé especialment difícil de sostenir. Si ja de per si l’extracció de rendes detreu de les activitats de producció i consum, en un context recessiu la seva càrrega resulta encara més pesant. En el cas de petites empreses i establiments que han patit una aturada o una disminució dràstica de l’activitat, mantenir els arrendaments és del tot insostenible.

En el seu conjunt, tant per prevenir una crisi habitacional com per protegir el teixit productiu i comercial local d’un xoc extern brutal, és urgent actuar sobre el pagament dels lloguers. Amb sensibilitat per distingir entre afectats i respondre a situacions de vulnerabilitat, unes mesures d’emergència en aquest àmbit també haurien d’obrir la porta a una discussió més àmplia sobre la problemàtica evolució que ja es venia donant en el mercat del lloguer en els últims anys. L’increment desmesurat de preus, sobretot en els principals nuclis urbans, ha generat greus desigualtats i desequilibris socioeconòmics que aquesta crisi està posant en relleu.

stats