Carles Rives i Raimundo López
Com que a la universitat (sobretot en el sector d’art i humanitats; i, potser, una mica en el de les ciències socials) som al final de la cadena educativa, ni se’ns demana res sobre competències i incompetències, continguts de tota mena, procediments i projectes (assolits o no), ni res de res. De fet, es dona per fet (i amb raó) que, en algunes de les universitats catalanes, hi ha unes facultats de pedagogia (o de psicopedagogia, segons l’interlocutor a qui t’adrecis), on es pensa profundament en aquestes qüestions i, després, els resultats de tanta reflexió s’estenen per tota l’escala educativa, des dels més menuts fins als alumnes que es volen graduar en uns estudis superiors.
Per tant, a les universitats patim un doble problema que, en el cas dels nivells educatius anteriors (no voldria dir inferiors i que s’interpretés malament), no tenen tan aguditzat. En primer lloc, no se’ns pregunta res; en segon lloc, també patim, com tota la cadena, els excessos, el llenguatge incomprensible i tot el que penja de les novetats psicopedagògiques que són aplicades, amb mà de ferro, arreu del país.
Molt probablement, ningú no deu saber que a la universitat també patim un dèficit estructural de comprensió lectora; també topem amb els límits, cada vegada més estrets, d’una expressió escrita digna d’una cultura sense escriptura; d’una manca de vocabulari, no ja especialitzat, sinó general, que fa tombar d’esquena; d’uns dèficits de redacció que converteixen un text en un jeroglífic esotèric; d’un problema insòlit entre emissor i receptor, que s’expressa en una crisi de comunicació quan es volen transmetre coneixements mitjançant aquesta cosa tan arcaica com és una explicació oral a classe –ara se’n diu classe magistral, amb un deix de menyspreu– d’unes dimensions insondables. Tot plegat és molt seriós i va molt més enllà de la desaparició de les lectures obligatòries de les assignatures de literatura, darrer fenomen que ens ha arribat de les autoritats i especialistes en educació (és un dir) que manen en aquest país.
Tenen tota la raó: la canalla, des de ben menuts fins al moment de marxar de la facultat, ha de saber competir (competències) en un món ferotge i despietat. Ser competent vol dir tenir uns instruments per a espavilar-se. Aquests instruments no han de ser gaire sofisticats, sinó molt eficients i de resultat immediat: l’ordinador, la tauleta, el mòbil. Un llibre no ofereix aquest rendiment: s’ha de llegir, entendre, demana temps i esforç. Cal intentar saber què es llegeix, el seu contingut, el seu significat; fins i tot, caldria saber explicar allò que s’ha llegit; i, si es té una mica de criteri, opinar sobre el text llegit. I, si es pregunta sobre què s’ha llegit, cal saber escriure, expressar-se mitjançant una redacció. Ja no val dir allò de «llegir et farà perdre l’escriure». Ara ja no cal llegir; per tant, no cal saber escriure (almenys amb un bolígraf a la mà).
Competències per competir, instruments ràpids, d’alta velocitat, i amb continguts no gaire complicats, per estar en condicions de competir bé. I projectes per competir i guanyar (el que sigui). Tot el que no sigui això és nostàlgia, com deia fa uns mesos una de les autoritats de la nova pedagogia més escoltades d’aquest país. Memòria? Per què? Recitar un poema no et fa poeta, deia aquest expert. I tenia tota la raó. També és cert que saber-te de memòria les característiques del teu ordinador portàtil no et converteix en enginyer informàtic.
Escriure a mà, amb un bolígraf o una ploma? Pura nostàlgia. S’escriu en ordinador, s’envia per correu electrònic el que s’ha escrit i avall. Llegir un llibre d’història contemporània en una assignatura d’història contemporània? Per què? A un alumne d’aquesta matèria n’hi van fer llegir un de 300 pàgines! La seva resposta, quan va haver acabat, va ser: «La veritat és que mai més llegiré un llibre d’història tan llarg». Exacte. Imagineu una alumna de Filologia Catalana, interessada en la literatura catalana del segle XX. Llegir els darrers volums de la Història de la Literatura catalana? On vas a parar!
Per cert, el "Carles Rives" i el "Raimundo López" del títol són Carles Riba i Gregorio López Raimundo. Extret d’un examen de quart de carrera aquest juny. Aquest país cau a trossos.