Malgrat tot el temps transcorregut, pot sorprendre saber que el procés contra Carles Puigdemont encara és a les beceroles, fet que obre la possibilitat que s’ampliï la investigació a altres possibles actes no esbrinats encara i no coberts per la llei d’amnistia. Aquesta realitat feia que si tornava ara a Espanya –cosa que era incomprensible precisament per això– la condemna hagués pogut ser, en total, de més de 10 anys, que no és irrellevant per a algú de 61 anys. Per això, la tocata i fuga del 8 d’agost plantejava un risc jurídic immens, deixant de banda la seva rellevància política, si és que en tenia.
Per tot plegat, el futur de l’expresident ja és definitiu pel que fa a les opcions, si no és que, per alguna raó, canvien molt les coses i el magistrat Llarena el declara amnistiat per tots els fets que investiga. Aquestes opcions són romandre a Bèlgica, passar a un altre país de la Unió Europea, sortir de la Unió Europea però romandre a Europa –Suïssa–, o bé sortir de l’espai de la Unió o afí. Finalment, encara resta l’opció de tornar a Espanya.
Romandre a Bèlgica és l’opció més conservadora. Malgrat que la performance escapista del 8 d’agost no l’ajudarà amb cap jutge del món que hagi de considerar la seva llibertat, també és incert que el magistrat Llarena intenti una nova euroordre. El fet, però, és que el magistrat no hauria de poder limitar la persecució del reu a Espanya, com si no confiés que el que fa pugui ser defensat sense avergonyir-se davant d’una jurisdicció estrangera. En tot cas, els fets investigats són els que són i, en principi, qualsevol jutge belga que llegís una traducció de la llei d’amnistia tindria molt clar que les imputacions sobre l’expresident estan cobertes per la llei, encara que el Tribunal Suprem espanyol hagi dit incomprensiblement el contrari. Seria diferent si li intentessin afegir acusacions per fets no coberts per la llei d’amnistia, com ara el cas de la suposada trama russa. Malgrat tot, aquesta causa, després de molt de temps d’investigació, està fonamentada en dades molt escadusseres que podrien fer fins i tot que el jutge belga considerés quelcom molt greu: que s’estan manipulant els fets per obtenir tant sí com no una condemna, la qual cosa evidenciaria, a ulls del tribunal, una persecució política contra Carles Puigdemont que podria arribar a ser declarada pels mateixos jutges belgues.
Amb pocs dubtes, això és el que passaria també a qualsevol altre país de la Unió Europea, malgrat que depenent d’on fos, una justícia de pitjor qualitat o uns jutges menys informats del rerefons polític del cas, podrien arribar a concedir l’euroordre, una suposició que aconsella a l’expresident no moure’s gaire de Bèlgica, sobretot ara que ja no té la immunitat perquè no és parlamentari europeu.
A Suïssa és ben probable que el cas fos considerat polític, sobretot pel precedent de Marta Rovira. Malgrat tot, Suïssa és un país que en el futur podria arribar a reconsiderar la seva opinió si l’interessés l’entrega per part d’Espanya d’algun ciutadà suís, buscant la reciprocitat. És molt poc factible que això passi, però el risc hi és. Justament aquest risc de la reciprocitat s’incrementa moltíssim si l’expresident surt de la Unió Europea o el seu espai més proper –Noruega, Islàndia o el Regne Unit–, fent així que l’extradició pugui veure’s afectada per circumstàncies polítiques, sempre volàtils.
La darrera opció és tornar a Espanya, tractant que se li apliqui la llei d’amnistia, com, per cert, hauria de succeir indubtablement. Tanmateix, les resistències que estan exhibint en aquest sentit alguns jutges espanyols, entre ells la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, aconsellen esperar un pronunciament judicial més favorable d’algun tribunal, espanyol o internacional. Ara per ara, tothom pensa –no sé si encertadament– que el Tribunal Constitucional resoldria el cas en favor de la llei d’amnistia, tot i que també podria succeir el contrari si passa el temps i canvien les possibles opinions dels magistrats del tribunal. Per això, si tornar a Espanya –o no marxar-ne– hauria tingut molt de sentit en el passat per diferents raons, ara és perillós si vol mantenir la seva llibertat.
Tot està pendent, per tant, del que digui el Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia, en funció de la seva contundència. També pot ser ben decisiu el que digui el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la sentència del 2019. Depèn del seu contingut, que de vegades també és contundent. Per tot plegat, malgrat que les opcions són clares, el futur del cas és encara ben incert.
