La unilateralitat no l’exerceix qui vol sinó qui pot. En els darrers dies, la vicepresidenta espanyola en funcions i líder de Sumar, Yolanda Díaz, va voler fixar una línia vermella en la negociació d’una possible llei d’amnistia dient que els partits independentistes han de renunciar a la unilateralitat per poder arribar a cap acord. La unilateralitat no és en ella mateixa cap projecte polític i esmentada en abstracte, l’esmenti qui l’esmenti, no va més enllà de la retòrica, raó per la qual és absurd exigir a l’adversari polític que renunciï a això.
Si el PSOE i Sumar mantenen el plantejament de la renúncia a la unilateralitat és tant com dir que no tenen la més mínima voluntat d’arribar a cap acord sobre l’amnistia, perquè les dues parts quedaran encallades en la retòrica. En el debat polític, la renúncia a la unilateralitat s’ha acabat convertint en un eufemisme per dir que es renuncia a la independència, i òbviament és impossible d’assumir per a cap partit independentista.
Només si els partits independentistes haguessin jugat la carta del referèndum, per davant de l’amnistia, podria tenir sentit que en el context d’una solució política acordada s’acceptés deixar aparcades determinades vies per tal de complir els acords que s’assolissin, per exemple en el marc d’una hipotètica llei de claredat, per fixar les regles de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Però, certament, aquest no és el debat que tenim, perquè en un moment d’aritmètica favorable a aconseguir resultats polítics, el referèndum no l’ha posat sobre la taula cap dels actors polítics.
Potser per discreció o potser per estratègia, però passats dos mesos de les eleccions encara no hem sentit el candidat a la presidència d’Espanya, Pedro Sánchez, parlar explícitament d’amnistia. N’han parlat els partits independentistes i n’ha parlat Sumar, però el PSOE no passa d'admetre que el conflicte polític no hauria d'haver arribat als tribunals.
Ara com ara soc dels escèptics sobre l’èxit d’una futura llei d’amnistia, no pas perquè no em sembli oportuna i necessària, que m’ho sembla, sinó perquè a l’hora de la veritat costa d’imaginar que el PSOE estigui disposat a assumir el desgast polític d’una llei d’aquestes característiques. Els indults i la derogació del delicte de sedició eren explosions controlades perquè, en el primer cas, només depenien de la decisió del consell de ministres i, en el segon cas, la modificació del Codi Penal és viable amb una majoria absoluta al Congrés, però és difícilment atacable davant del Tribunal Constitucional perquè el que és delicte i el que no ho és correspon decidir-ho exclusivament al legislador.
En canvi, la llei d’amnistia és un artefacte jurídic i polític molt més complex que, inevitablement, requereix la interpretació jurídica, i arribats a aquest punt ja sabem que el Tribunal Constitucional no juga al nostre equip. Tota la dreta política i mediàtica i no pas poques veus dins el PSOE, liderades per Felipe González, faran tot el possible per fer encallar aquesta iniciativa i per fer visible que no gaudeix del consens social majoritari. Ja hem vist com José María Aznar ha volgut presentar el tema com una cruïlla que posa en risc la continuïtat d’Espanya, i no hi ha dia que no s’alcin veus des del poder judicial qüestionant la mesura.
Segur que Pedro Sánchez no és aliè a totes les dificultats i a tots els costos polítics que li pot comportar aquest debat. I si és que hi arriba a entrar, ja veurem on situa el llistó dels que queden dins i fora dels beneficis d’una amnistia. Tant de bo totes les parts arribin a un consens, però es fa difícil que els partits independentistes i el partit socialista es trobin en un punt que sigui confortable per a tothom.
Mentrestant, el que fa Pedro Sánchez és guanyar temps. Sap que els resultats electorals que va tenir, que li donen opcions de repetir com a president, s’expliquen en bona mesura per la polarització aconseguida a base d’atiar el fantasma d’un govern de PP i Vox. Quan s’acosti el compte enrere final i l’amenaça de la repetició electoral sigui a tocar, tornarà a brandar l’espantall d’un govern de dretes per salvar els mobles. I si finalment s’aconsegueix la fita històrica de convertir el català en una llengua oficial de la Unió Europea, per als partits independentistes serà molt complicat desentendre’s de formar una majoria que barri el pas a la dreta perquè generaria la incomprensió de molts votants, que viurien la repetició electoral com una desproporció i com una oportunitat perduda per seguir avançant en el terreny polític, social i econòmic.
