El dret i la llei

'El dret i la llei' és un assaig de l’escriptor i polític Victor Hugo, que en una edició bilingüe, en francès i en català, ha arribat per primer cop a les llibreries de casa nostra gràcies a l’esforç de l’editorial Obrador Edèndum. El conflicte entre el dret i la llei, entre allò que és just i allò que és legal, era un debat vigent quan Victor Hugo va escriure aquest text, l’any 1875, i ho és també avui. El debat sobre la legitimitat i la legalitat es fa present quan ens trobem davant de lleis injustes, que no responen als valors que han de guiar el model d’organització política d’una societat.

Falcat sobre la base dels principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que van inspirar la Revolució Francesa, amb el pas del temps Hugo es va convertir en un referent de la defensa dels drets humans i per tant, també, dels drets civils i polítics de les persones. Va atacar la pena de mort, la censura i la discriminació i va defensar que la millor manera d’assolir plenament aquests ideals era a través de l’educació i la cultura. La defensa dels valors republicans el va portar a patir l’exili per evitar sotmetre’s a consells de guerra, però amb la seva obra ingent mai no va deixar de posar davant del mirall els abusos de l’autoritarisme.

La llei és una imperfecció de la justícia. Amb les lleis, es posen paraules i conceptes per traduir a la realitat allò que és just. En paraules de Victor Hugo, el dret és la veritat i la llei és la realitat. Per això cal que aquells que fan les lleis es deixin guiar pels valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Les lleis justes només les poden fer homes i dones íntegres. Quan això no passa és quan tenim lleis injustes, que institucionalitzen l’abús i la imposició.

En nom de la llei no tot s’hi val. Qualsevol règim polític està dotat de lleis que converteixen en legal la discriminació, l’abús i la injustícia. Negar el dret de vot a les dones –si parlem de llibertats individuals– o negar el dret dels pobles a l’autodeterminació –si parlem de llibertats col·lectives– són exemples de com les normes s’imposen per poder dominar els altres, encara que això no sigui just ni legítim.

Els valors republicans, a finals del segle XVIII, van inspirar els principis de les democràcies modernes. La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, del 1789, és el preludi de normes que han perseguit els ideals universals de justícia perquè les lleis de tots els països compartissin el més essencial, posant la llibertat al centre de tot. Les lleis que van contra les causes justes i universals es fan quan es vol imposar alguna cosa o es vol reprimir un dret. Per això, Victor Hugo acaba aquest assaig afirmant que el deure de tots els forts està constituït pel dret de tots els febles.

En paraules d’avui, és clar que hi ha una relació directa entre la qualitat democràtica d’un país i el respecte als drets de la ciutadania. El vot i la participació dels ciutadans és el que ha d’orientar el sentit de les lleis, i no pas els interessos espuris o inconfessables. Negar drets individuals o col·lectius esgrimint que la llei no ho permet és una autèntica perversió. És fer exactament el contrari del que preveuen el dret i la justícia.

Limitar o impedir en nom de la llei i en nom de la democràcia que les qüestions polítiques es puguin resoldre pels canals de la política, en un marc de debat i pacte i mitjançant les urnes i el vot, és un argument contradictori. El conflicte institucional que es viu entre Catalunya i l’estat espanyol no és de naturalesa jurídica, sinó política. Tothom sap que cap sentència ni cap tribunal podrà donar resposta als milions de catalans que volen, legítimament, una altra forma d’organització territorial. Les lleis que fan els Parlaments no són lleis de la física, que descriuen realitats irrefutables, sinó que són el vehicle per donar forma als anhels i a la idea de societat que tenen els ciutadans d’un país.

Aquesta setmana començarà l’anomenat judici del Procés, que sens dubte ocuparà un capítol de la nostra història col·lectiva, i per a alguns també una experiència amarga en la nostra vida personal. Quan d’aquí uns anys, amb la mirada del pas del temps observem aquest episodi, molts entendran millor l’error històric que haurà suposat fer aquest judici contra una part del Govern de Catalunya, contra la presidenta del Parlament i contra els líders de les entitats civils. El judici del Procés serà molt més que un judici; serà l’exemple del fracàs de la mala política entestada a negar la realitat, que confon la llei amb el dret.

Reivindicar Victor Hugo és reivindicar els valors republicans i és agafar la bandera de la llibertat. No hi ha democràcia possible sense lleis, però les lleis s’han de fer per servir els ciutadans i no pas perquè els ciutadans hagin de servir lleis injustes.