Ha fet bé l’alcalde de Manlleu?
Per a desgràcia de tots, el descrèdit de la política ha esdevingut un lloc comú, una idea que a força de repetir-la s’ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu com una fatalitat que no té solució. La crítica als polítics, sempre necessària i a vegades del tot justificada, rep l’aplaudiment fàcil, mentre que la defensa de la seva tasca s’entén com un exercici de sectarisme o corporativisme que sempre oculta algun interès. No sé si és certa la cèlebre frase del polític i filòsof Joseph de Maistre, que deia que cada nació té el govern que es mereix, però el que és segur és que ens faríem un favor col·lectiu si fóssim capaços de donar valor a la política i reconèixer, quan hi hagi motius, tot allò que fan bé els polítics.
Menys cèlebre és la frase "Yo he venido a la política para forrarme", pronunciada en una conversa entre l’expresident valencià Eduardo Zaplana i un alcalde del seu partit, que confirma totes les tesis dels que creuen que l’exercici de la política respon a l’interès personal i no a la voluntat de servir la ciutadania. Estic convençut, però, que quatre pomes podrides no poden desmerèixer la bona feina que es fa des de les institucions, per part de molta gent.
En aquest context, és fàcil imaginar que cada vegada costi més trobar persones que vulguin dedicar un temps de la seva vida a assumir responsabilitats des de les institucions, fet que és molt més evident quan pensem, per exemple, en la política local. Tot i que la idea que es té de la classe política és, en general, molt negativa i es creu que treballa poc, la realitat és una altra.
Poca gent deu ser conscient de la infinitat d’hores de dedicació, moltes vegades en horaris intempestius, sense mirar si és festiu o cap de setmana, que molts regidors, alcaldes, directors generals, diputats, consellers o presidents dediquen a fer la seva feina i a preocupar-se perquè els afers d’un poble, d’una ciutat o d’un país funcionin. Certament, després hi haurà decisions ben preses i d’altres que no ho seran, però hauran estat al peu del canó, donant la cara i assumint responsabilitats, a vegades en solitari i d’altres amb l’ajuda del seu equip i del personal tècnic.
A més de l’exigència per les hores de dedicació, que massa vegades també passen factura en l’àmbit familiar, quan el càrrec de responsabilitat exigeix més visibilitat o popularitat, es paga un altre preu que, fins i tot per als que tinguin més vanitat, pot arribar a ser caríssim: la pèrdua de la intimitat i el fet d'estar subjecte a l’escrutini constant.
Aquests dies hem assistit a un episodi que ha generat un gran debat, que em sembla molt necessari i del qual hem de treure aprenentatges col·lectius. Em refereixo a la situació viscuda per l’alcalde de Manlleu, l’Àlex Garrido, que va ser gravat en estat ebri en un local privat, durant les seves vacances. Quan aquestes imatges van ser difoses per algun mitjà de comunicació i per les xarxes socials, l’alcalde va arribar a la conclusió que havia de deixar el càrrec amb l’argument que era una conducta poc exemplar.
El poder de la imatge és demolidor. Si en lloc de veure el vídeo de 40 segons amb els nostres ulls, algú ens hagués explicat la mateixa situació en paraules, probablement hauríem arribat a la conclusió immediata que en la seva vida privada i durant els dies de vacances té dret a fer el que consideri, sobretot si això no perjudica a ningú. No seria el mateix si l’haguessin enxampat conduint begut o barallant-se amb algú. Les imatges d’una persona sota els efectes de l’alcohol, sigui qui sigui, sempre ens semblaran poc exemplars, i particularment l'hi sembla al mateix protagonista, però treure la conclusió que el preu a pagar és la dimissió del càrrec em sembla excessiu, injust i preocupant.
Una mala tarda, en la vida privada, no pot tapar la feina d’anys feta per l’alcalde, en una ciutat tan complexa com és Manlleu. Tots sabem, també, que si des del primer moment hagués volgut defensar la seva intimitat i continuar com a alcalde, se l’hauria desgastat i ridiculitzat fins a l’extrem, però el gest de màxima exigència de l’alcalde de Manlleu haurà servit perquè tots plegats reflexionem sobre els límits de la privacitat de les persones públiques.
Soc dels que penso que l’alcalde de Manlleu havia de continuar sent l’alcalde, tal com finalment ha succeït. La decisió, òbviament, només la podia prendre ell perquè és personal i intransferible, però si hagués plegat hauria situat el llistó en un nivell d’exigència que no em semblaria desitjable. Sense voler-ho, hauria fet bona una idea que allunyaria encara més gent del servei públic perquè semblaria que per dedicar-se a la política cal renunciar a la intimitat i la privacitat. I aquest seria un preu massa alt que de ben segur faria perdre talent i vocacions, tan necessàries per dignificar la política.
