L’escola catalana: adoctrinar o pensar?
L’apassionant i complex moment polític que viu Catalunya genera debats i tensions, incerteses i expectatives. Un dels fenòmens que es produeixen és la tendència a l’arrenglerament o, encara pitjor, a l’atrinxerament en posicions que es van enrigidint perquè el component emocional hi esdevé cap cop més fort. En un context així es poden tornar habituals els discursos destinats a la mobilització de les pròpies files procurant exacerbar la valoració negativa de l’adversari a còpia de recórrer a tòpics que de vegades no resisteixen el contrast amb la realitat.
Entre els que han circulat amb insistència, incloent-hi una projecció polèmica en sessions parlamentàries, n’hi ha que incideixen sobre el món educatiu, que ha estat objecte de crítiques injustificades des d’algunes formacions polítiques per una presumpta absència del castellà entre les llengües que s’aprenen a les escoles o per un hipotètic adoctrinament ideològic que pateixen a les aules els nostres alumnes. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana ens assabentàvem que vuit docents de la Seu d’Urgell estan citats a declarar avui al jutjat de primera instància i instrucció de la ciutat arran de diverses denúncies interposades per un presumpte delicte d’incitació a l’odi, per haver fet debatre els seus alumnes sobre l’1-O.
Cap de les dues acusacions es correspon amb la veritat, perquè el nostre sistema educatiu garanteix l’ensenyament del castellà, acreditat, a més, per les proves objectives d’avaluació i perquè els nostres mestres i professors no viuen la seva professió al servei d’un discurs ideològic partidista, sinó que tenen la vocació d’aportar als alumnes els coneixements i les competències que els permetin desplegar totes les seves potencialitats.
Com es pot comprovar en els informes elaborats pel ministeri d’Educació, Cultura i Esport i pel Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat, les anàlisis comparatives entre Catalunya i Espanya de les avaluacions generals de diagnòstic tant de l’educació primària com de l’ESO, pel que fa al nivell de rendiment en competència en llengua castellana, no presenten diferències significatives. Catalunya està situada en una posició mitjana-alta i per sobre de força altres comunitats.
L’escola catalana des de l’època de Prat de la Riba, ara fa més d’un segle, segueix una tradició de renovació pedagògica. Ja l’any 1916 el Consell de Pedagogia de la Diputació va crear la primera Escola Montessori a Barcelona, que va dirigir personalment la prestigiosa pedagoga italiana, acompanyada d’una altra figura eminent i d’una gran modernitat per a l’època, Eladi Homs. I hi hauríem d’afegir tot seguit altres personalitats pedagògiques tan excepcionals com Rosa Sensat, Alexandre Galí, Joan Triadú i Marta Mata. A Catalunya l’escola aspira a una formació integral de persones lliures amb curiositat intel·lectual, amb sensibilitat artística, amb estimació per la natura, amb l’adquisició d’un mètode per interpretar el món i viure-hi amb plenitud. I aconseguir-ho passa per convidar els alumnes a pensar i a disposar d’un esperit crític. Hem d’esquivar les doctrines que aposten per plantejaments pedagògics exclusivament instrumentals.
Cal defensar l’atenció necessària a les humanitats en el procés educatiu, perquè ens expliquen d’on venim, perquè ens ajuden a donar consistència al que som. És, doncs, essencial situar la filosofia en un lloc adequat en els programes educatius. No naixem en el no-res. Ens incorporem al corrent de les generacions i ens nodrim del llegat de sabers dels nostres avantpassats. No hi hem de renunciar perquè esdevindríem ignorants del que és més essencial.
En català hi ha una paraula que uneix les nocions d’expressar-se oralment i de reflexionar: enraonar. Doncs bé, es tracta precisament d’habituar els alumnes a enraonar, és a dir, a examinar i a debatre. La filosofia ens ensenya a articular el pensament, a qüestionar, a ser més lúcids i respectuosos amb els altres, a entendre’ls millor, a dialogar-hi des de la discrepància, a rebutjar la violència.
En escoles com les nostres recorrem a llibres com El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry per iniciar els alumnes en l’exploració del territori de l’argumentació i dels valors. Al nostre país s’hi han desenvolupat iniciatives tan interessants com la proposta educativa Filosofia 3/18, que té com a referent el currículum conegut com a Philosophy for children, que busca reforçar les habilitats intel·lectuals dels estudiants a partir de la filosofia, o la xarxa de les anomenades Filoescoles, en què l’objectiu primordial no és formar experts en història de la filosofia, sinó integrar la dimensió reflexiva i crítica en la quotidianitat dels estudiants. A l’escola catalana no s’adoctrina: s’ensenya a pensar.
