Vota el teu corrupte preferit
Qui la fa la paga. Ho ha dit Rajoy, i m’estranya que faci seva aquesta dita quan el seu govern treballa per tot el contrari. L’operació Catalunya i altres conspiracions han intentat que pagués qui no l’havia feta, i les seves interferències amb els fiscals d’Anticorrupció estan destinades a intentar no pagar pel que han fet.
No es pot generalitzar. És l’altra frase de la setmana del president espanyol, que tindria part de raó si no fos perquè la realitat el desmenteix. La quantitat de casos que afecten des de la casa reial fins als grans partits, i que té en el PP un rècord Guinness insuperable, conviden a entendre que la corrupció ha estat generalitzada. Que 15 presidents autonòmics, 15 (7 del PP, 7 del PSOE i Jordi Pujol), hagin estat investigats fa quedar en ridícul qui intenti parlar encara de la poma podrida, de l’ovella negra o de “me ha salido rana”.
Se sabrà tot. El títol de la novel·la de Xavier Bosch, mig profecia, mig desig, supera les expectatives més optimistes, tant que convida al pessimisme. Sabem tantes coses, i les sabem de forma tan parcial, fragmentada, cuinada, esbiaixada i sobreactuada, que la confusió és absoluta. I la temptació és la resignació, el tots són iguals.
Antidòping. En el deliciós llibre Els mandarins, Rafel Nadal explica que Rajoy li va dir que el tema del dòping al ciclisme s’acabaria si els deixessin dopar a tots. Com que tots farien trampa, guanyaria el millor. Em temo que és la recepta actual per fer veure que s’acaba amb la corrupció mentre es manté: que cadascú voti el seu corrupte preferit.
I ara què? Doncs la sortida és en direcció contrària. Que efectivament la pagui qui la fa, que no es pugui generalitzar, que ho sapiguem tot de veritat. I que hi hagi mesures de debò: nova llei electoral, resoldre el finançament dels partits, i que el càsting per arribar i mantenir-se al poder canviï de criteris i fomenti els escrúpols per sobre de les pells i les cares endurides.
