Sort dels optimistes pencaires

SÓN MALS MOMENTS per a l’esperança. Els pessimistes que s’autoproclamen realistes acumulen fets i arguments. El món sembla girar a favor seu.

Però em continuen seduint els optimistes i m’irriten cada cop més els que ens conviden al desànim. Per motius de pell, i també per motius racionals. Els humans tenim molt d’orgull, i ens agrada guanyar. El que es passa el dia dient que això no té solució fa dues coses terribles. La primera és que no intenta arreglar-ho, perquè seria absurd perdre el temps si no té solució. I la segona és que acaba esperant que el temps li confirmi el seu pronòstic. Els pitjors, els més emprenyadors, són els que t’anuncien que no te’n sortiràs i a sobre intenten que no te’n surtis. Això ja és fer trampa.

És evident que l’optimisme ingenu tampoc no arregla res. Pensar que tot anirà bé sense que fotem ni brot és poc útil. Per això quan dic que em sedueixen els optimistes parlo dels pencaires. Dels que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança. Quan trobeu un optimista un pelet ingenu però molt pencaire, que va de bòlit i sorprenentment és feliç, entendreu que ho és perquè sap que tot és cada cop més complicat, però algunes coses són ben possibles. I n’acumula proves, de fet ell n’és una prova viva, amb potes. Però vigileu, perquè si us quedeu a prop d’ell gaire estona us convencerà i us enredarà i us farà pencar, tan còmode com és proclamar que res no és possible, no fer res i esperar que el temps et doni la raó.