‘Sharenting’, nou esport de risc

HE VIST A TV3 un bon reportatge de la Victòria Miró i la Mireia Segú sobre un nou concepte que ja té nom: sharenting. És una fusió de parenting (paternitat) i share (compartir) i es refereix als nous àlbums de fotos de la canalla, que han passat a ser públics via Facebook o Instagram. En alguns països ja s’ha multat famílies per oversharenting, per passar-se de la ratlla presumint de l’última gracieta de la seva preciosa criatura.

Com em passa sempre amb els temes sobre xarxes socials i paternitat, em sento tan lluny dels papa-nates com dels pare-noics. Busco una posició centrada, ni tremendista ni acrítica, que bàsicament consisteix a pensar abans d’actuar.

Tenim algunes certeses. Que tot allò quedarà penjat per sempre. Que segons alguns estudis molts nens arribaran a la majoria d’edat tenint 1.500 fotos compartides de la seva infantesa. Que si no t’ho prens molt seriosament, hi té accés molta gent que no és d’un cercle privat. Que quan passa alguna cosa noticiable, molts mitjans accedeixen a l’àlbum de fotos i fan públiques escenes privades i la informació corresponent. Que fins i tot comença a haver-hi nens youtubers, amb la part de negoci que suposa.

És tan cert que això és imparable com que massa pares no reflexionen sobre coses elementals com les tres que recomana Jordi Jubany. ¿Ens agradaria veure aquella imatge a la portada d’un diari? Si és que no, no la pengem. ¿Pot perjudicar-nos al cap d’un temps aquella imatge? Si és que sí, millor estalviar-nos-la. ¿Un tercer en pot fer usos no previstos, com la publicitat o l’assetjament? Doncs deixem-ho.

Em sembla oportuna una alerta no apocalíptica però sí conscient sobre l’abús de fotos i vídeos de la canalla, i sobre el que significa sentir-te propietari de la seva imatge i disposar-ne sense la seva opinió, perquè són massa petits. I recordar que sempre, en cas de dubte, val més quedar-te curt que passar-te.