Què és lleig i què és maco de veure

LA MIRADA, com tot, s’educa. I es maleduca. I cau en inèrcies i tòpics, quan assumim què és bonic i què és lleig, què mostrem i què amaguem.

Vam assabentar-nos que un hotel de Vinaròs havia impedit l’estada a un grup amb reserva feta perquè tenien la síndrome de Down. Temien -i potser en tenien proves i tot, per queixes anteriors- que als altres clients se’ls farien incòmodes de veure. He llegit també a El Periódico la denúncia de la coordinadora d’oci d’una entitat de persones amb discapacitat: en un hotel de Tossa i un altre de Malgrat els havien humiliat demanant-los que esmorzessin a les 8 del matí perquè així la resta d’ocupants no els veurien.

Som en ple procés d’inclusió social, i els que s’hi fixen saben trobar bellesa en la mirada d’una persona tingui o no una discapacitat, però encara massa gent creu que té el dret a no haver de veure el que associa al dolor, a la imperfecció, al que se surt dels dictats o la norma. Les ciutats opten per amagar els pobres. Sí, tenim una quota de tolerància per a la lletjor del món, però si pot ser que sigui d’una desgràcia llunyana i que la foto commogui i guanyi algun premi. Però els problemes d’aquí, les cares que no ens agraden d’aquí, sisplau apartin-me-les, no em recordin la fragilitat ni la diversitat de la vida.

És la mateixa mirada maleducada que dona per fet que és bonic que unes noies amb minifaldilla aguantin el paraigua a un tenista, que no s’ho qüestiona, i que manté la posició masclista fins i tot quan les noies es pelen de fred. El públic empatitzava amb les víctimes d’aquesta tortura tèrmica absurda, no veia bellesa en aquell presumpte aparador de la gent més guapa. I un cop sabut, els que les tenien allà van optar per negar que les obliguessin a anar amb poca roba i per amenaçar la noia que ho denunciava. Això sí que és lleig.