Pares i adolescents: pactem?
EN POC TEMPS han arribat a la premsa, via tribunals, dos casos de conflicte entre pares i adolescents. Un jutge d’Almeria va absoldre una mare de maltractaments per haver pres de forma violenta el mòbil al fill de 15 anys perquè es posés a estudiar. L’Audiència de Cantàbria va dictar que els pares d’una noia de 23 anys no li havien de pagar la pensió alimentària que els reclamava, perquè la situació de la jove venia derivada de la seva mala conducta, la seva “vagancia” i d’haver desaprofitat oportunitats. Els casos extrems no m’interessen gaire, però serveixen per entendre com no s’ha d’arribar a situacions com aquesta.
Comencem pel mòbil. Sent car i addictiu i absorbent, no el discutim als fills, els hi regalem sovint massa d’hora, quan no el necessiten, i sense pactes previs. Mai abans els adolescents havien comptat amb una propietat privada tan explosiva i que els dona dret a tantes coses sense haver-ne negociat abans els deures. Conec pares que sí que s’ho plantegen, alguns fins i tot signen contractes simples sobre normes d’ús. Això es pot fer als 14 anys amb el primer mòbil, no als 18, quan ja tenen drets adquirits. Aquí el problema principal és que massa adults no complim les normes de sentit comú i som molt mal exemple.
Cas número 2. La paga. Penso que han de ser molt negociades amb tots els detalls, que han de ser justetes, al marge del poder adquisitiu de la família, i que han de fomentar que quan legalment poden, als 16 anys, l’oci més pur se’l financin amb classes o cangurs o feinetes. I que la decisió dels estudis ha d’estar acompanyada d’un acord previ en què s’estableixi què ha de fer el jove i quina part d’aquells anys va a càrrec de la família. Aprofitar les oportunitats és essencial. La nostra missió és espavilar-los i l’Audiència ha dictaminat que no és obligatori mantenir dropos.
