El millor dels efectes contagi

PARLEM MOLT de l’efecte contagi de les borses i els mercats, que acaba sent una estafa més i una eina per atemorir-nos i fer-nos empassar mesures vergonyoses. I també, esclar, del contagi de la grip i altres epidèmies. Però un dels efectes contagi més bèsties és el dels estats d’ànim. Si en fóssim conscients ens posaríem mascareta davant de les persones més tòxiques i fugiríem de les situacions que treuen el pitjor de nosaltres. A Twitter, per exemple, he llegit autèntiques animalades de persones a qui admiro per la seva educació i temperància, però que cauen en provocacions i s’encomanen del trolisme imperant.

A mi em passa conduint. L’agressivitat que hi ha, això que quan vols canviar de carril fan el possible per impedir-t’ho, em fa perdre els nervis i els papers. Alguna vegada excepcional que no em passa i demano perdó amb un somriure, el que cridava deixa de fer-ho, descol·locat. No estem ni preparats per a una resposta afectuosa.

Perquè hi ha una cosa que tenim poc en compte: el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que són educades, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que quan passen milloren l’ambient. No tots els contagis ens porten a la malaltia.

Cada cop més gent emmalalteix a les feines perquè hi ha un discurs competitiu en el pitjor sentit del terme, no des de l’ambició de millorar sinó de vigilar que no ho faci el del costat, perquè el clima és de por i desconfiança. Ara que puc passejar, fa dies que observo gent parlant pel mòbil al carrer, i predomina la que crida, exigeix, reclama, esbronca. Tots ens considerem víctimes, però som també botxins perquè, al marge de qui ha començat, tots empenyem la cadena del mal rotllo. Un bon motiu per triar bé les companyies i per proposar-nos ser autèntics provocadors i apuntar-nos a la idea més revolucionària: l’amabilitat.