La dona que somriu
NETEJAR NO ÉS una feina ben valorada, i necessitem molta gent que ho faci. Fregar terres d’un hospital no és fàcil. Les dones de fer feines tenen horaris de bon matí, per no interferir en el ritme d’infermeria, irrompen en habitacions compartides, amb familiars que dormen al costat, i han d’entaforar la mopa en els espais buits que troben, a preu fet: hi ha moltes habitacions que esperen. És habitual que es limitin a saludar mecànicament i ofereixin un rostre de “Ja veus tu les ganes que tinc jo ara de fer això”, mentre superen una gimcana de traves i procuren -amb poc èxit, tothom té pressa- convence’ns que esperem uns minuts a trepitjar per allà on han passat.
Ella és diferent. Des del primer dia t’hi has fixat, costaria no fer-ho. Ella sempre somriu, amb un gest que li omple la cara i s’encomana, és impossible no correspondre-hi, encara que et trobi mig adormit, de mal humor o adolorit. Somriu quan entra, somriu cada cop que us creueu les mirades, somriu quan necessita que aixequis les cames per fregar per sota. Podria ser un automatisme, un acte teatral, però no ho és perquè somriu també amb els ulls, aguanta la mirada, i ho acompanya d’un “Bon dia” o un “Com està avui?” absolutament sincers, gens formals, de qui espera resposta. Amb el pas dels dies, somriu encara més quan et pot dir que comences a fer bona cara, que quin canvi, i només de sentir-ho encara la fas millor. Un altre dia et demana si aviat podràs tornar a casa, i t’il·lusiones, perquè ella d’això hi entén. No és una dona que frega, és una dona que busca als ulls dels pacients la seva veritat i els regala l’afecte del seu somriure. No sé si sap el bé que arriba a fer des de la seva tasca humil i poc agraïda. No s’ha escrit en cap revista mèdica que la seva amabilitat sincera i radiant curi, però és de les poques medecines sense efectes secundaris i amb beneficis immediats.
