El deure de cridar que no hi ha dret

“TOTS ELS ÉSSERS HUMANS neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”. És l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada un 10 de desembre com avui, de l’any 1948. Fa 68 anys. “Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat”, afegeix l’article 3. El 5 proclama: “Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants”. I fixem-nos en l’article 13: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”. O el 14: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n”.

Crec que aquí ja va quedar escrit el tracte que mereix aquest col·lectiu que anomenem cínicament “refugiats” mentre els neguem el refugi. No cal donar-hi més voltes: toca garantir aquests drets.

M’agrada que des d’avui, Dia dels Drets Humans, i fins al dia 18 d’aquest mes, Dia Internacional dels Migrants, se celebrin les jornades Educació i Refugi a càrrec de la Xarxa Educativa en Suport a les Persones Refugiades. La idea és compartir materials, recursos i experiències per generar accions transformadores i superar el que anomenen “l’actual crisi ètica de les fronteres”.

Són una cinquantena d’escoles, instituts, agrupaments i fundacions que pretenen fer visible i real durant uns dies la urgència d’educar “a favor dels drets humans, la convivència i la construcció de la pau, posant al centre de l’acció l’enfocament crític i el protagonisme d’infants i joves”.

Rellegeixo el que he escrit fins ara i admeto que l’article inclou objectius als quals no podem renunciar i un munt de paraules boniques i ambicioses. Algunes gastades de tant dir-les sense fer-les realitat. Cal convertir els substantius en verbs, actuar. I rellegir els cops que calgui la Declaració dels Drets Humans per confirmar en quins casos -com la vergonyosa crisi dels refugiats- tenim el deure de cridar ben fort que “no hi ha dret”.