Carles Bosch: "Tinc la sensació que començo de zero, m'he de reinventar"

Ens rep a TV3, on treballa des dels inicis de la cadena. Va ser dels primers reporters del 30 minuts i avui treballa al Sense ficció . Després d'informar de conflictes a tot el món, amb el guardonat documental Balseros -sobre cubans que abandonaven el país en rais als 90- va revolucionar el gènere i va anar als Oscars, i amb Bicicleta, cullera, poma va il·lustrar l'Alzheimer i va commoure. En plena crisi, se sent "ferit" amb TV3 per la no emissió el dia previst del seu últim projecte, un reportatge sobre la crisi de l'estat del benestar.

Com vius les retallades a TV3?

Aquí no tenim ni idea de què ens passarà. Aquests dies hi ha com una solidaritat dins del nerviosisme. Crec que tots confiem que no hi hagi acomiadaments, que malgrat el poc pressupost puguin sortir bones idees i es pugui treballar amb el grau de llibertat que dóna un mitjà públic.

Balseros va despertar la creació de documentals a Catalunya. El gènere perilla?

Sí, i en general, no només a Televisió de Catalunya. TV3 ha sigut el motor de l'audiovisual de Catalunya. És un model que ha funcionat molt bé i que és molt valorat. Ara veig, per exemple, el que està passant amb l'Institut Català de les Empreses Culturals, i amb els ajuts per al cinema... Tot això se'n pot anar en orris.

¿No es poden fer documentals amb poc pressupost?

No ho he fet mai, però fins i tot pensava que seria interessant per reinventar-me. Però si realment és nul… I hi ha un altre risc: que perillin llibertats. Si no pots fer temes que et cridin l'atenció, queda molt poc. Aquí esperem a veure què passarà després de l'estiu. Però jo personalment vinc d'un disgust.

Ho dius pel reportatge El futur serà de tots , que no es va emetre en la data prevista i va acabar coincidint amb una semifinal de l'Eurocopa?

Sí. Considero que no es van portar bé amb el documental. Finalment vam batre rècord d'audiència negativa d'una producció pròpia. No entro en si era bo o no, però en aquests moments el considero necessari, igual que ho va fer l'anterior direcció. És la nostra obligació, com a televisió pública, explicar quins drets estan a punt de perdre's.

Creus que va ser premeditat?

No puc dir que el van fer coincidir amb el partit, però sí que van tenir mes i mig per emetre'l i no ho van fer. Quan fas una cosa per a una televisió pública, el que frustra és que no es vegi: dol, i m'ha marcat. M'he sentit ferit.

Txecoslovàquia, la primera Guerra del Golf, Cuba, Bòsnia... Has sabut ser al lloc adequat en el moment adequat.

He tingut cops de sort en aquesta professió. Per exemple, anar a Txecoslovàquia després que caigués el Mur de Berlín i trobar-m'hi sol amb una càmera petita -l'equip no va poder entrar- just quan va esclatar la Revolució de Vellut. Vaig passar-me una setmana filmant-la acompanyant en Václav Havel! Però ara tinc la sensació que començo de zero. I encara més: tinc clar que no em toca a mi. Que els pocs diners que hi hagi per fer cinema documental a TVC, jo no els vull.

Per què?

Perquè estic massa ferit. Si tinc alguna idea, ja em buscaré la vida. Ho he dit oficialment: compliré al Sense ficció , però no vull que em donin diners per fer més enllà del que és la meva obligació. No tinc ganes que em diguin que els dec res. Res pot pagar l'emprenyada que porto. A més, jo ja he tingut l'oportunitat, ara els toca a altres.

Has dit que vas patir més que disfrutar, fent Bicicleta, cullera, poma .

Potser llavors ja era molt conscient de la professió. Amb Balseros ens atrevíem a tot, i la següent, Septiembres , quasi la vaig pagar amb diners meus. En aquest cas eren diners públics, i la figura de l'expresident, la intimitat de la família... Vaig sentir tanta responsabilitat que vaig patir. Del que vaig disfrutar va ser d'en Pasqual Maragall, de la família i dels companys.

T'hi dediques massa en cos i ànima?

Per a mi la professió ho ha estat gairebé tot. No sé si voluntàriament o no, he deixat massa coses de banda. Compensa? Sé que, mentre feia Bicicleta, cullera, poma , vaig dir als meus amics: "Per més èxit que tingui la pel·lícula, vull que us quedi gravat el que us dic: no compensa".

Algun missatge d'optimisme per al futur?

Potser l'únic que ens agrupa és que tots ens sentim cada cop més sols, però tot això es pot combatre amb un cert optimisme que ens doni la creativitat. El percentatge de minuts al dia que estic pessimista encara és alt, però també hi ha moments en què dic: "Ei, d'aquí n'ha de sortir alguna cosa". M'he de reinventar.