El xec electoral
Des de la transició democràtica, Espanya ha aprovat tres lleis de finançament de partits polítics -les dues darreres, el 2007 i el 2015, per reduir, almenys nominalment, les fonts més evidents de compra d’interessos i de corrupció-. Tanmateix, el sistema de finançament de partits no ha canviat en els seus trets fonamentals. Des del primer decret de normativa electoral, del 1977, i la llei orgànica del 1987, l’estat espanyol ha apostat per un règim mixt amb tres potes: donacions privades, quotes de militants i aportacions públiques. Cada pota té, però, un diàmetre molt diferent.
Llevat dels crèdits bancaris, la condonació dels quals va ser prohibida per la llei del 2015, les donacions privades (parlo de les declarades) representen una part insignificant del finançament dels partits: menys del 5 per cent de tots els seus ingressos a principis d’aquesta dècada. Les quotes de militants cobreixen entre un 15 i un 20 per cent dels ingressos de partits -i la majoria d’aquests diners no provenen tant de la quota (generalment simbòlica) dels militants normals i corrents com de les donacions que els quadres electes fan de part del seu sou públic al seu partit-. El gruix dels ingressos dels partits, entre el 75 i el 80 per cent del total, provenen d’aportacions públiques, a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat o de comunitats autònomes i governs locals, de dues menes: subsidis per pagar el funcionament ordinari de partits i grups parlamentaris elegits; i subvencions electorals, tant directes (diner) com indirectes (espais de publicitat o franquícies per a enviament de propaganda electoral), que s’assignen en funció dels escons i vots obtinguts en les darreres eleccions (sempre que els partits hagin obtingut representació parlamentària).
Conjuntament amb la utilització de districtes provincials (la majoria amb pocs escons), una barrera electoral del 3 per cent i la moció de censura positiva per a l’executiu, el règim de finançament majoritàriament públic (i basat en resultats previs) es va dissenyar expressament per enfortir els partits, estabilitzar la democràcia i allunyar les eleccions del model, volàtil, polaritzat i fragmentat, de la Segona República. L’èxit d’aquell projecte polític ha estat complet: malgrat les grans crisis econòmiques espanyoles (tres des del 1975) i la corrupció, l’statu quo ha prevalgut durant quaranta anys. El cost, però, ha sigut alt: ha discriminat les noves forces polítiques, ha reduït la competència electoral, ha protegit els insiders i ha reforçat la capacitat d’aquests darrers de fer de mitjancers entre els poders públics i els seus òrgans reguladors i el sector privat.
Per a alguns, una possible solució per incrementar el nivell de competència electoral i netejar la política espanyola passa per reduir el pes de les subvencions públiques i incentivar, amb límits de donacions més laxes i un sistema de deduccions fiscals, les aportacions privades. Aquesta resposta presenta, però, inconvenients importants. Com que l’estat espanyol té una cultura de participació feble, amb una població poc avesada a militar en partits i poc generosa a l’hora de fer contribucions financeres voluntàries, la majoria de les donacions privades (potser ara fetes transparents) vindrien de bancs, constructores i grans empreses parapúbliques.
Una estratègia alternativa i més atractiva consistiria a democratitzar les assignacions o subvencions públiques seguint la proposta feta pel professor Bruce Ackerman de la Universitat de Yale i introduïda a la ciutat de Seattle a partir d’aquest any per a les eleccions locals. En comptes de distribuir el finançament de partits d’acord amb els resultats de les eleccions anteriors, els fons públics es repartirien entre tots els ciutadans i aquests decidirien a quin candidat o partit assignar-los.
Tot ciutadà de més de 18 anys rebria un xec electoral per un valor idèntic d’euros un cop convocades les eleccions, l’assignaria a un partit (o partits en el supòsit que la llei permetés el fraccionament del xec entre diverses candidatures) i el tornaria a la Junta Electoral corresponent. Aquest òrgan dipositaria la suma total de xecs corresponent a cada partit. En un sistema de pagament electrònic, els ciutadans podrien dirigir els diners directament al partit preferit fent un sol clic al seu ordinador. Lògicament, per rebre aquestes contribucions els partits haurien de complir certes condicions: per exemple, tenir un nombre mínim de militants; fer un dipòsit mínim (i a fons perdut) per concórrer a les eleccions, i participar en un mínim d’actes electorals i debats públics fixat per llei.
El gran problema d’aquest sistema és com aprovar-lo. Com que trenca el monopoli o oligopoli dels partits existents i redueix el poder de mitjans de comunicació i bancs (que darrerament han sigut tan decisius a l’hora de crear nous partits a l’Estat), és força inversemblant que la gran majoria dels representants actuals estiguin disposats a fer aquesta reforma. Per tant, o bé alguns diputats de formacions minoritàries presenten una proposició de llei en aquest sentit o bé s’activa un procés d’iniciativa legislativa popular per establir el xec electoral a Catalunya.