Skokie i els nazis
El març del 1977 el Partit Nazi Americà va demanar permís per fer una marxa pels carrers de Skokie, una ciutat a prop de Chicago d’uns 70.000 habitants, la meitat jueus i una sisena part supervivents de l’Holocaust o familiars directes de víctimes del règim nazi. L’Ajuntament de Skokie va denegar-lo i va aprovar, tot seguit, diverses ordenances per prohibir marxes i manifestacions amb uniformes militars i la disseminació de material que incités a l’odi racial o religiós.
Frank Collin, el líder dels nazis americans, va portar Skokie als tribunals per violar el dret de llibertat d’expressió, emparat per la Constitució americana. Al judici, Collin va reconèixer que els manifestants planejaven marxar amb uniformes idèntics als dels camises marrons hitlerians, dur esvàstiques i repartir material antisemita. Un dels pòsters preparats per a l’ocasió, per exemple, havia de mostrar tres rabins involucrats en l’assassinat ritual d’un nen cristià durant la festa del Purim. Collin també va explicitar el seu acord amb el programa polític nazi, que afirmava que els negres eren genèticament inferiors als blancs i que denunciava la participació dels jueus en una conspiració del capitalisme financer internacional.
La resolució de la demanda nazi va involucrar diversos tribunals d’apel·lació, el Tribunal Suprem de l’estat d’Illinois i, finalment, el Tribunal Suprem dels Estats Units. Com ja havia reconegut el tribunal federal del setè districte (l’àrea d’Illinois), la preparació i publicació de la sentència no va ser “gens fàcil”, fins al punt que els jutges es van sentir “obligats a expressar la seva repugnància cap a totes les doctrines” nazis i a afegir que “és una font de gran consternació que, després de milers d’anys intentant reforçar la capa sovint fina de civilització amb què la humanitat ha intentat amagar instints animals brutals, hi hagi encara individus que odiïn i denigrin altres éssers humans pel seu origen racial, les seves creences religioses o, de fet, per qualsevol raó”. Això no obstant, tant el Tribunal Suprem d’Illinois com el dels Estats Units van declarar totes les ordenances municipals de Skokie inconstitucionals.
En fer-ho, van afirmar la llibertat d’expressió com un dret “veritablement preciós i fonamental per a la vida nacional”, que només es podia restringir per causes excepcionals: declaracions obscenes (enteses, per precedent jurisprudencial, com a material pornogràfic); declaracions difamatòries, i incitacions a la violència contra individus concrets (l’anomenada fighting words doctrine ). Davant de l’al·legació de Skokie que passejar l’esvàstica entre supervivents de l’Holocaust equivalia a atacar-los físicament, els magistrats americans van sentenciar que utilitzar la bandera nazi era una “forma simbòlica de llibertat d’expressió”. Per contra, recordaven: “No podem dependre de la consciència de jutges i jurats per corregir una opinió per molt dolenta que sigui, sinó de la competició d’altres idees”. Altrament, un s’arrisca a entrar en el camí de permetre al govern decidir què poden dir i sentir els seus ciutadans, quan en realitat “cada persona ha de ser el sentinella de la veritat”.
Ara, en canvi, l’espai de llibertat sembla haver-se encongit perillosament, amenaçat des de la dreta i des de l’esquerra. Per la banda dreta, la sentència del Tribunal Suprem, escrita pel jutge Marchena (el mateix que va aclarir al Sr. Homs que el TS no era casa seva), que condemna César Strawberry a un any de presó per uns tuits humorístics sobre l’atemptat a Carrero Blanco és l’oposat a la doctrina nord-americana. Segons el magistrat espanyol, els tuits de Strawberry “alimenten el discurs de l’odi, legitimen el terrorisme com a fórmula de solució dels conflictes socials i, cosa que és més important, obliguen la víctima al record de la vivència lacerant de l’amenaça, el segrest o l’assassinat d’un familiar proper”. I afegia que “la llibertat d’expressió no pot oferir aixopluc a l’exteriorització d’expressions que impliquen un menyspreu injustificable cap a les víctimes del terrorisme, fins a dur a la seva humiliació”. La sentència és encara més lamentable si tenim en compte que Strawberry, a diferència de Collin, ha expressat clarament que les expressions en forma de tuit eren iròniques, i ha dit: “No defenso el terrorisme, no he fet ni ho faré mai”.
Per l’esquerra, per posar alguns exemples, en algunes ciutats catalanes (com Barcelona) i espanyoles hi ha hagut crides a prohibir el pas d’un autobús contractat per una associació privada pel fet que utilitza un llenguatge gruixut i feridor. En un nombre creixent de campus americans diverses associacions d’estudiants han començat a denunciar i a exigir la censura de professors acusats de “microagredir-los” perquè no utilitzen un llenguatge estrictament neutral en temes de gènere.
Vingui d’on vingui, aquest nou reglamentisme sembla injustificable. Com va subratllar la sentència del cas de Skokie, “al cap i a la fi, el fet que el nostre sistema constitucional protegeixi de la intimidació del govern minories impopulars en un moment o en un lloc específics és el que distingeix en part la vida en aquest país de la vida sota el Tercer Reich”.
