A la recerca de Garanties
La idea de la nació moderna (emfatitzant l’adjectiu moderna, perquè el sentiment nacional és possiblement anterior, com es fa evident quan un pensa en l’Atenes de Pèricles o l’Israel bíblic) va néixer amb la Revolució Francesa: una comunitat de ciutadans iguals (davant la llei), incardinats en un estat fort, governats sota una arquitectura administrativa racional. Ara bé, l’articulació exacta de la nació moderna va adoptar moltes formes, des de la francojacobina (uniformització completa) fins a la suïssocantonal (en què els municipis encara poden votar directament si volen concedir la ciutadania suïssa a un estranger).
A Suïssa (no tant a França) l’articulació de la nació va ser relativament fàcil. A Espanya no. Durant tot el segle XIX, des de les mateixes Corts de Cadis, aquella assemblea reunida en un trosset de ciutat i ara mitificada pels patriotes espanyols més rancis, fins a la crisi de Cuba, espanyols i catalans van buscar gairebé sempre com articular les seves personalitats i els seus interessos nacionals. Sense èxit.
Catalunya hauria pogut acabar sent espanyola a la francesa, desapareixent en la uniformitat lingüística i el localisme desarrelat del Village Catalan de l’autopista de Perpinyà. O hauria pogut ser espanyola a la suïssa, feliçment integrada en una estructura pluriregional, amb la llengua i el dret reconeguts com demanava la dreta per boca de Mañé i Flaquer. O integrada en un federalisme gairebé municipalista, el somni de l’esquerra pimargalliana i dels menestrals catalans anarquistes, que, per no utilitzar el terme nació, que els semblava repel·lent perquè la feien servir els cosins carlins i la dreta espanyola ultramuntana, van inventar-se artefactes polítics incomprensibles. Com encara fa una part (més petita que abans) de l’esquerra a Catalunya.
Al final, però, Catalunya va acabar no sent (o, almenys, no sentint-se) espanyola. L’Espanya de matriu castellano-andalusa no va poder imposar la solució francesa, sobretot perquè mentre que París va oferir al Midi un tracte d’iguals (sota una sola llei) a canvi de renunciar a la seva memòria, la revolució liberal va fracassar a Espanya i la força de les armes no és mai suficient per forjar pobles unificats. Per la seva banda, Catalunya no va poder imposar la solució suïssa. Torí i Milà van unificar Itàlia perquè Roma, governada pel Vaticà, no va oferir mai un projecte “imperial” per a la península. Barcelona, en canvi, cap i casal d’un país demogràficament minso, va enfrontar-se a un país ja unificat.
El resultat va ser l’empat. Un conjunt de països infeliços. L’Espanya invertebrada, que deia Ortega y Gasset, fent servir un eufemisme propi d’un processista català. En aquella situació d’impàs polític, el centre va continuar intentant vertebrar Espanya, sobretot, però no solament, de la mà de Primo de Rivera i Franco. I els catalans es van retirar estratègicament del gran joc peninsular (aquell que havia encarnat en Prim). El seu projecte polític es va concentrar a aconseguir una autonomia que protegís la seva personalitat cultural i nacional. La premissa (o potser simplement esperança) catalana va ser creure que en una Espanya democràtica seria possible arrencar allò que havia estat impossible sota una dictadura: un sistema de garanties estables per a l’autonomia catalana.
La gran lliçó del període democràtic establert l’any 1978 i, sobretot, de la negociació de l’Estatut de 2006, coronada per la sentència del Tribunal Constitucional, és que l’estructura constitucional espanyola no garanteix cap espai sobirà als catalans (com a catalans). Catalunya era i és una minoria nacional permanent, sempre susceptible de ser corregida i laminada pel vot de la majoria. Des de l’òptica jacobina del ciutadà sense atributs (perquè és la llei la que li dona atributs, si n’hi dona cap), Espanya és una democràcia sense problemes. Aquesta òptica és, però, una entelèquia: la realitat històrica espanyola, el sentiment dels ciutadans de l’estat espanyol, ens diuen clarament que hi ha diferenciació nacional interna. I que, amb l’estructura actual, aquesta diferència ni queda reconeguda ni queda protegida.
Els catalans sempre han buscat garanties polítiques davant del minotaure espanyol. Els catalans són, essencialment, garantistes. Són garantistes per necessitat. Per això, el debat que han desenvolupat els comuns sobre les garanties del referèndum em sembla desenfocat i gairebé cruel (envers la minoria, Catalunya). Les garanties (en minúscula) sobre la realització del referèndum són fonamentals: jo soc el primer a demanar cens complet, urnes segellades, meses pacíficament constituïdes. Però aquesta demanda amaga el problema de les Garanties en majúscula: com garantir la voluntat d’autogovern dels catalans? Com desencallar l’empat històric que amenaça d’aixafar el petit?
Com que la Constitució, amb la seva fonamentació en una democràcia purament de majories (a la francesa), no deixa esquerdes a la diferència nacional, cal fer un pas més enllà. Cal dotar la minoria d’una capacitat de defensa, d’un instrument que bloquegi l’abús constant. La forma més senzilla és el referèndum, i no una apel·lació etèria, sense cap data de caducitat i, honestament, del tot implausible, a la formació d’una majoria diferent a Espanya. En definitiva, ¿són importants les garanties? Sí. Però començant per les que porten majúscula.
