Le Pen

Al març vaig viatjar directament de Nova York a la capital de França, convidat per Sciences Po, l’Escola de Ciències Polítiques de París, a fer una conferència sobre nacionalisme i identitat. Desembarcar a Europa aquell matí no va ser fàcil. Els vols transatlàntics em deixen la boca pastosa i el cap sense nord, gairebé ingovernable. Les cues de passaport em van semblar eternes. L’aeroport de Charles de Gaulle és un artefacte monstruós, meitat ciment, meitat vidre, dissenyat seguint la imaginació funcionalista de la dècada dels setanta. Em va confirmar una llei implacable en l’arquitectura d’avui en dia: com més futuristes es volen fer els edificis, més ràpidament passen de moda. El futur és rarament el que planegem.

A fora m’esperava un matí colgat sota una boirina molla encerclada per un horitzó metàl·lic. El taxi, un Citroën no gaire polit, humitejava també. El taxista, un nadiu tirant a rabassut, nas gros i aixafat, gorra de jugador de petanca i jaqueta de quadres grisos i vermells destenyits, semblava tenir tanta son com jo. Naturalment, la carrera fins a la Rive Gauche va ser llarga -tot París acabava de llevar-se amb nosaltres-. Després d’alguns intercanvis educats, la conversa va agafar força de seguida. El meu conductor va reconèixer, amb un somriure tímid, propi de qui confessa haver comès un crim inevitable, que Le Pen era la seva candidata. El vaig deixar fer. Discutir amb taxistes al volant (i barbers amb navalla) sempre m’ha semblat molt perillós.

El taxista de París no em va semblar ni feixista ni reaccionari ni racista. Estava cansat, em digué, de l’establishment que porta governant França des de fa quaranta anys, de l’alternança entre els mateixos “énarques”, de la submissió als dictats de la Unió Europea. Una victòria de Le Pen el feia sentir optimista: hi veia la possibilitat de trencar coses, de sacsejar un país immòbil. L’aterria la decadència i l’individualisme en què s’havia instal·lat el país. Em va sorprendre fent una cosa habitual entre italians: una autocrítica ferotge a la incapacitat dels seus compatriotes de ser seriosos, de complir estrictament la llei. Era la nostàlgia de no haver pogut arribar mai a ser calvinistes. A França, em va dir, cadascú fa el que li dona la gana. Potser per demostrar-ho amb fets va agafar el seu mòbil i va fotografiar un cotxe que feia alhora de taxista i d’Uber -una cosa, em va informar, del tot il·legal-. No hi ha cap dubte que, als anys setanta, el meu taxista hauria votat Marchais i el PCF.

Com que als francesos (igual que als catalans de mena) els agrada rondinar i discutir-se, és complicat saber si aquelles queixes tenien un fonament objectiu. Amb les estadístiques a la mà, la situació de França es pot llegir de moltes maneres. D’una banda, l’estat del benestar funciona bé. La natalitat (que és un dels millors indicadors del nivell d’optimisme d’un país) és, amb Irlanda, la més alta d’Europa. L’expectativa de vida també. Ja transitant per la vila de París, em va semblar que la dolça França continua oferint una vida agradable, com el crostó d’una baguette acabada de fer. D’altra banda, l’atur juvenil és alt; l’assimilació de la minoria musulmana, deficient, i la separació (o décalage ) entre el nucli econòmic i polític, París i la gent de suburbis i de províncies, cada cop més gran.

De la senyora Le Pen en sé molt poques coses. Les que expliquen els diaris, que, en principi, tendeixo a creure perquè la candidata del FN no em cau gens simpàtica. Faria el paper perfecte d’una propietària d’hotel de províncies en una novel·la de Simenon: pràctica, hàbil a repassar comptes i a discutir factures amb els seus proveïdors, desconfiada, endurida pel frec continu del negoci, amb la impenetrabilitat que produeix creure’s part d’una llengua i una civilització superiors a la dels veïns.

Fa uns mesos la vaig veure entrevistada a la televisió pública del Quebec. La periodista, que deixava anar preguntes d’una gran inanitat, va morir aixafada per les respostes, glacials i precises, de la líder francesa. Allí no hi havia cap vestigi dels prejudicis reaccionaris de Le Pen pare sinó l’apropiació directa, explicada d’una manera convincent i efectiva, del discurs republicà francès més pur. Marine Le Pen es reivindicava com l’únic polític que posava la defensa dels ciutadans i ciutadanes francesos, amb independència del seu origen, creences o pell, per davant de tot o de tothom.

Contra el cosmopolitisme tou de l’esquerra socialista, que va deixar de creure en una nació francesa sense esquerdes (aquella que fuetejava nens bretons quan no utilitzaven la llengua nacional) als anys setanta i va promoure la construcció d’hipermercats arreu. Contra el globalisme tecnocràtic d’un Macron, exempleat de la banca Rothschild. Per a Le Pen, com per a Mélenchon, defensar la nació és l’única estratègia per conrear la democràcia. En aquest sentit, el projecte europeu s’ha quedat sense discurs. Probablement ara Le Pen perdrà les eleccions presidencials. Però considerant la qualitat etèria dels seus oponents, no em sorprendria veure-la a l’Elisi l’any 2022.