La tribu (i 2)
Acomençaments del segle XX una fracció dels jueus que van emigrar a Palestina va establir-se en kibbutzim (el plural de kibbutz o, en català, quibuts) amb el propòsit de crear una nova societat guiada per principis socialistes i sionistes. Cada quibuts era una comunitat d’entre uns centenars i un miler de persones, governada democràticament, amb la propietat conjunta de la terra i de les eines de producció. Tots els membres adults hi treballaven en benefici del quibuts i rebien, a canvi, allotjament, menjar, roba, serveis sanitaris i educatius i una quantitat (irrisòria) per al seu lleure.
Influïts per Marx però sobretot per la teoria psicoanalítica de Freud, els quibuts van reconfigurar també el model familiar tradicional. Amb l’objectiu de trencar amb la figura dominant dels pares, i els complexos i repressions que suposadament generaven, van apostar per escindir la criança dels fills dels seus progenitors. A més de ser escolaritzats a temps complet, infants i joves dormien en comú, en una àrea pròpia i allunyada de les minihabitacions dels pares. Als quibuts més estrictes el temps compartit per la família biològica es restringia exclusivament a l’hora de berenar, a mitja tarda.
Aquesta separació rígida entre pares i fills, hegemònica als quibuts de la primera onada, no va durar més enllà d’una o, a tot estirar, dues generacions. Cap als anys cinquanta, els mateixos membres d’aquells col·lectius van començar a tornar els fills als pares i a acceptar l’existència de nuclis familiars estables, integrats dins del quibuts, allotjats en apartaments més grans. A començaments dels anys 90 només l’1% de tots els quibuts (3 d’uns 260) mantenien el sistema de dormitori en comú. La tribu integral havia deixat pas a la tribu de famílies nuclears.
Com explica la sociòloga Yonina Talmon en un llibre esplèndid, Family and community in the kibbutz (Harvard University Press, 1972), la reemergència de la família clàssica es va produir per diverses raons. Algunes són organitzatives i potser trivials: per exemple, la dificultat de posar a dormir tots els nens alhora. D’altres són psicològiques i més decisives. Alimentats pel zel revolucionari de primera hora i a causa de la seva composició bàsicament masculina, als quibuts inicials els va ser fàcil mantenir un règim de vida comunitària estricta. La creació i estabilització d’Israel i el creixement de quibuts amb una distribució equilibrada de sexes va tenir, però, dos efectes. D’una banda, una demanda creixent de les mares dels quibuts per recuperar els seus fills. D’altra banda, un augment de la tensió entre les aspiracions col·lectivistes del quibuts i la tendència natural de cada parella a establir un espai vital privat. A mesura que la vida eròtica i, més generalment, la convivència de dues persones es consolida, el resultat inevitable és la creació d’uns vincles més forts que els lligams que aquells individus mantenen amb la resta de la comunitat. Aquesta diferenciació xoca amb les exigències absolutistes que imposa una col·lectivitat que vol la comunió total d’esperits. L’amor romàntic, que s’ha convertit en un dels centres neuràlgics de l’home contemporani, és l’escull principal per arribar al comunisme integral. Potser per això les úniques comunitats totals estables (des de fa segles) són les d’homes i dones cèlibes vivint com eunucs en monestirs i convents.
¿Va tenir algun impacte psicològic el model de criança comunitària del quibuts? Segons el metaestudi (una anàlisi de tots els estudis observacionals i experimentals existents) d’Ora Aviezer i coautors (“« Children of the Dream » revisited: 70 years of collective early child care in Israeli kibbutzim ”, publicat a Psychological Bulletin l’any 1994), no. Cito textualment: “L’educació col·lectiva no ha produït un nou tipus d’ésser humà i les diferències entre adults que van créixer dins i fora de quibuts han estat mínimes. De fet, els estudis existents indiquen que un sistema de dormitori en comú per a nens afecta negativament el seu desenvolupament socioemocional i genera una personalitat més ansiosa i reprimida”.
La realitat és que la família no és ni “pobra” ni “conservadora” ni causa del capitalisme competitiu sinó un dels pocs dics de contenció que ens queden contra la mercantilització absurda que impera avui en dia. Al capdavall, els pares i mares són dels pocs agents socials que, amb totes les imperfeccions que vulgueu, internalitzen les necessitats i preocupacions dels nanos sense demanar res a canvi, contràriament al que fan empreses, partits i agències de publicitat. Reconeixent la realitat de la naturalesa humana (i la seva impossibilitat de crear aquella ciutat que, en paraules de Sòcrates, “ha de ser com un sol home”), deixem, doncs, d’oposar tribu i família i lluitem per una societat que reforça la família i, amb ella, les possibilitats de tothom. Al Manifest comunista Marx es va reservar les seves paraules més mordaces per als socialistes utòpics, que ni tenien teoria ni feien servir cap evidència empírica. Doncs això mateix.