L’establishment
Tant el to com el missatge desprenen una hostilitat desagradable, basculant entre el narcisisme i l’actitud del perdonavides. El nivell lingüístic frega la ineptitud: tots els discursos alternen les mateixes cent paraules (i mitja dotzena d’adjectius com a màxim). L’aparent manca de senderi és esfereïdora: veiem un home mancat del criteri mínim per adoptar una solució mitjanament raonable davant d’una situació crítica (un torpede nord-coreà o un terrorista vagant per Miami). Tot això és Trump. El problema és, naturalment, per què això li ha pogut passar a la presidència dels Estats Units.
Hi ha una petita indústria als mitjans dedicada a discutir quant hi ha d’actuació teatral, de performance dirigida a desconcertar i ferir els oponents i a escalfar els fidels, i quant hi ha de personalitat autèntica i de comunicació sincera en la persona de Trump. Ningú no ho sap de debò. Els polítics escullen la màscara que els escau més, es calcen els coturns més bonics que troben, i reciten els versos que imaginen que els guanyaran el favor del públic. Si ho fan per gust o per interès, no ho podrem esbrinar mai del tot. Alguns ho fan per amor patri. D’altres per diners. Uns tercers per totes dues coses. L’ànima de les persones públiques és generalment impenetrable.
En realitat, per damunt de saber quin és el fons real del president dels Estats Units, la qüestió de més interès és determinar per què els vots (l’aplaudiment en forma de paperetes) han validat l’estil Trump: brutal, tallant, directe, alliberat de correccions polítiques (tan cultivades al món acadèmic bien-pensant i tan odiades per la seva antípoda, el treballador industrial) i, en una paraula, autèntic (o aparentment autèntic).
La gent del carrer valora l’autenticitat, la naturalitat i l’espontaneïtat. Sobretot en democràcia. Per convèncer, el polític ha de ser directe, transparent, proper a la gent, càndid. Saber acaronar nens, estrènyer mans i recordar noms amb absoluta naturalitat, sense que el delati cap rastre d’instrumentalitat. L’horitzontalitat ven molt. En un món en què tots som iguals (ho diuen totes les Constitucions), empipa molt que els nostres líders, aquells que tallen el bacallà (Hobbes diria que tenen poder de vida i mort sobre nosaltres), siguin molt més que nosaltres. Una de les pitjors acusacions que el polític pot rebre és la de ser un estirat. La distància implica artificialitat i manipulació. I aquestes característiques atien la sospita de la corrupció, del robatori, de l’enriquiment personal.
En general, els polítics no tenen bona premsa. L’any 2011 el 64 per cent dels americans consideraven deshonestos els seus congressistes -una valoració idèntica a la dels venedors de cotxes de segona mà i pitjor que la dels banquers-. Com a adjectiu i sinònim de prudent i assenyat, el mot polític va començar a circular en el francès i el català al segle catorze i en l’espanyol al segle quinze. Com a substantiu, tanmateix, els anglesos el van inventar uns cent anys més tard, sota el regnat d’Elisabet I. Ho van fer en un sentit negatiu. L’English Mirror definia els polítics com a hàbils manipuladors, capaços d’assolir els seus desitjos, actuant, però, “contra Déu i contra el príncep sobirà”.
En capacitat i experiència, Hillary Clinton era una candidata superior. Duia sencer al cap el programa electoral (milers de pàgines de lletra menuda), incloses totes les esmenes i contraesmenes imaginables, i tenia un currículum professional (Senat i secretaria d’Estat) imbatible. Però la va derrotar el bagatge de les seves connexions amb la xarxa de polítics, empresaris i líders d’opinió que estructuren la classe governant dels Estats Units i de qualsevol altre país occidental. A Clinton li va faltar l’autenticitat que una gran part de l’electorat, en estat de rebel·lia, demana dels seus representants: una autenticitat que, pel seu primitivisme i amb la dosi d’empipament pròpia d’un temps de crisi, convenci els votants, d’una manera creïble, que el polític és un dels seus i no part de l’elit o de l’establishment de sempre, i que està disposat a destruir una estructura de favors impenetrable i a trencar la distància creixent entre els guanyadors (aquells que tenen una cara pública, des d’exministres i membres de consells d’administració fins a presentadors de televisió) i la massa invisible.
L’autenticitat (o l’artifici d’autenticitat) de Trump és, com tot reality show, matussera i deplorable. A hores d’ara, però, dos de cada tres enquestats contesten als països més grans d’Europa i als Estats Units que als polítics no els importa o preocupa la gent del carrer. (La confiança en la classe política als països petits és més alta, per raons a considerar en un altre moment.) En èpoques de crisi moral i material, i la nostra n’és una, el polític antipolític és molt més valorat que el polític polític. Per això mateix han florit a Europa tota mena de polítics autèntics. Això sí, amb la variant pròpia de cada cultura nacional: de calidesa de pub a Anglaterra; de patriotisme petri a França; d’extravagància de clown a Itàlia.
