26-J: el bloqueig espanyol

Més enllà de la mera comptabilitat electoral (determinar quin partit avançarà en vots i escons), les eleccions espanyoles es presenten com un afer de conseqüències poc rellevants des d’un punt de vista macroeconòmic. Europa marca els grans eixos de la política econòmica i Espanya hi pinta molt poc, en la seva formulació. La política monetària la monopolitza el Banc Central Europeu (BCE). La política fiscal ha de seguir les normes d’equilibri pressupostari que Alemanya va exigir a canvi de substituir el Bundesbank pel BCE. El dret de competència el determina Brussel·les.

Encotillat per Europa, l’estat espanyol es limita a complir les regles de joc, això sí, fent dues trampes: jugant amb les expectatives de creixement per minimitzar lleugerament l’ajust que encara ha de fer, i forçant les comunitats autònomes a absorbir tota la reducció del dèficit. El resultat ha estat la caiguda de la despesa social (la major part administrada per les autonomies) i, atiat per un govern central irresponsable, l’exacerbació del conflicte territorial.

Els polítics espanyols no sembla que tinguin ni la imaginació ni la capacitat per transformar, bloquejar o dinamitar la política econòmica feta a Europa. Considerem la següent paradoxa: Espanya combina una de les taxes d’atur més altes d’Europa amb la màxima quietud política i social. És possible que aquesta pau social es degui a l’estat de benestar, a xarxes familiars potents i al fet que una gran part de l’ajust ha recaigut sobre els immigrants. El cert, però, és que els moviments contra l’statu quo han pres força només a altres països: des de l’esquerra, a Islàndia i Grècia; des de la dreta, a França (Le Pen), els Estats Units (Trump) i, fa poc, a Àustria.

El PP afronta les eleccions satisfet per la situació actual. Rajoy ha neutralitzat els corrents interns que el volen descavalcar, ha esquivat els efectes electorals de l’escàndol de la corrupció, i li falta poc per noquejar Pedro Sánchez. Quan el secretari general del PSOE caigui, el PSOE, dirigit per Susana Díaz, es convertirà definitivament en un partit regional, una mena de lobi del sud espanyol amb l’únic objectiu de mantenir el sistema de transferències interterritorials actuals. El PSOE deixarà de poder construir un programa socialdemòcrata clàssic, centrat a combinar creixement i redistribució, i no podrà penetrar en les classes mitjanes urbanes que havien permès governar a González i a Zapatero. Sense un centreesquerra tradicional, el PP tindrà via lliure per consolidar la seva estratègia política: ús de la Constitució (aquest text superelàstic aprovat l’any 1978) per recentralitzar; protecció dels interessos de les grans empreses espanyoles (paraestatals o privades regulades) i dels grans cossos de l’estat; pensions generoses per al seu electorat (força envellit), i transferències del Mediterrani al sud (per mantenir la quietud espanyola).

Algú va inventar Ciutadans a escala espanyola per minimitzar la victòria de l’esquerra. La ironia del 20-D va ser que, a causa del sistema electoral espanyol, que penalitza la fragmentació, C’s es va convertir en el primer obstacle per tenir un govern del PP. Ara, cremada l’opció de la coalició amb el PSOE, i amb el PP liderant les enquestes, el partit de Rivera només pot aspirar, com a molt, a ser l’apèndix de Rajoy o a anar de comparsa en una gran coalició. En tot cas, el problema de C’s és més profund. El seu hipernacionalisme li impedeix veure que les reformes hipotètiques que defensa (flexibilitat laboral i tecnocratisme en la gestió pública) exclouen la reforma realment essencial: desmantellar el sistema de finançament autonòmic actual alineant recaptació i despeses en cada autonomia; trencar la cultura del subsidi al sud peninsular, i acabar amb l’estatisme que ha practicat la dreta espanyola des del Calvo Sotelo de l’època de la dictadura de Primo de Rivera.

Fa un parell d’anys els dirigents de Podem semblaven disposats a qüestionar el consens europeu. Però la crisi grega (i la seva resolució) els va domesticar. Amb la política econòmica en mans d’Europa i un cop abandonat el radicalisme d’altres moments, el seu marge de maniobra sembla molt estret. I això ho compensen amb un simbolisme republicà a l’estil Zapatero i amb una promesa (poc ferma) de referèndum que els converteix en el partit de la perifèria mediterrània però que els impedeix d’absorbir el PSOE.

I Catalunya? Recordem que si no hi ha hagut govern a Espanya és perquè els sobiranistes catalans han mantingut la condició del referèndum per pactar la investidura d’un candidat. Si la independència (i no el peix al cove) és l’objectiu, l’única alternativa és mantenir i ampliar aquesta estratègia de bloqueig. Tenint en compte que la desconfiança entre ERC i CDC fa una gran coalició de partits sobiranistes impossible, la solució òptima per maximitzar el vot del sí seria una llista unitària formada pel món civil (com la que ja vaig proposar el juliol del 2015 per al 27-S). Malauradament, això tampoc no passarà i és possible que per aquest camí es perdi una part de l’alè del 27-S.