Els violents que ens envolten
En els últims temps s’està abordant la necessitat de garantir la seguretat de les dones i les noies en els espais públics durant la nit. La falta de seguretat subjectiva -la percepció- que una dona té en certs espais de la ciutat per poca il·luminació, inadequació de l’arquitectura de l’espai públic, etc., fa que les dones hàgim de renunciar al nostre dret a la ciutat i a la vida pública.
Des que una noia es comença a socialitzar fora de les xarxes de proximitat rep advertiments constants, com si la seva seguretat depengués d’ella: vigila com vesteixes, per on vas, amb qui parles, què consumeixes… Però mai ningú ens pregunta si la nostra parella ens ha violat, si l’avi ens ha tocat, si el nostre company de feina ens fa mirades lascives.
No, mai ningú ens ho pregunta perquè la nostra consciència ens impedeix concebre que puguin existir aquests fets. L’imaginari col·lectiu necessita construir un agressor completament dolent i aliè al nostre entorn, sobre el qual nosaltres no tinguem cap responsabilitat ni capacitat d’intervenció. Un desconegut que exerceix molta violència i que no té cap vincle amb nosaltres, perquè nosaltres som bons i mai no permetríem això.
El cert, però, és que diversos estudis de l’Agència Europea de Drets Fonamentals, així com fonts del ministeri de l’Interior espanyol, ens diuen que la gran majoria de les vegades l’agressor no només no és un desconegut sinó que forma part de la vida quotidiana de la víctima. En el 85% de les agressions i abusos sexuals les víctimes coneixien prèviament el seu agressor. D’aquests, en el 50% de les ocasions l’agressor és la parella, l’exparella o la persona amb qui la víctima mantenia una relació sexoafectiva en l’actualitat o en el passat; en prop del 25% es tracta d’un amic de la víctima; en quasi el 10% dels casos és un familiar, i en el 15% és un conegut.
De la mateixa manera, els espais més perillosos per a les dones no són els carrers, ni les places, ni tan sols els aparcaments. L’espai més perillós per a una dona és casa seva. Molt lluny dels carrerons foscos a altes hores de la matinada, els llocs més freqüents per a la comissió d’aquest tipus de delicte són la llar (60%), la finca de la víctima però fora del seu domicili (15%) i el cotxe (10%).
Paradoxalment, tot i tenir totes les dades per identificar l’agressor, són les víctimes que menys denuncien. Aquest fet ve motivat per la por a la reacció de l’entorn, la poca credibilitat que s’atribueix a la dona quan denuncia algú que tots coneixen. El 75% dels casos en què un conegut exerceix violència sexual contra una dona no fa servir violència física sinó que aprofita el vincle que hi té per intimidar-la verbalment o coaccionar-la; en altres casos es perpetren violències que estan fora del Codi Penal: la dona es veu obligada a tenir sexe per evitar mals majors, pràctiques sexuals no consensuades, no utilització de preservatiu, etc.
Pel que fa a menors d’edat, les dades tampoc són gens esperançadores: un 67% de les menors agredides sexualment afirmen haver-ho estat per la seva parella. D’aquestes, un 40% diuen que només ha estat ocasionalment, mentre que un 25% pateixen agressions sexuals de manera recurrent.
Totes aquestes dades s’aguditzen quan altres factors, com la nacionalitat o la classe social, s’hi barregen. Els agressors són conscients que les dones amb menys xarxa humana i recursos socials tendeixen a denunciar menys, cosa que les converteix en víctimes especialment vulnerables.
Tenint en compte que el modus operandi de la violència sexual s’allunya de la imatge prototípica, cal que trenquem també amb el paradigma de l’agressor que ens va bé: aquell que queda lluny i del qual no ens hem de responsabilitzar. Situem-nos a la nostra realitat: si comptem amb un entorn relacional de 100 homes, és probable que coneguem un agressor sexual; si en aquest entorn hi tenim també 100 dones, és probable que coneguem també quatre dones que han patit violència sexual, tres de les quals mai ho hauran confessat a ningú del seu entorn. Hem d’assumir que els agressors són entre nosaltres, que en sabem noms i cognoms, que les víctimes han compartit espais d’oci i de confiança amb ells perquè formen part del nostre dia a dia. Si revertim aquesta situació permetem que es parli d’aquesta violència i, per tant, fem el primer pas per a la seva prevenció.
Si la violència es perpetra a casa i per part de coneguts, ¿per què ens calen els espais segurs als carrers? Doncs, precisament, perquè allà és on compartim el que ens ha passat a casa, allà interactuem amb altres persones que ens pregunten com ha anat el dia, allà és on es genera la possibilitat de trencar el silenci més amagat.