14/03/2017

Però si esteu millor que mai!

Diria que aquesta frase l’he sentit desenes de vegades a la meva vida, dirigida a mi o a altres dones del meu voltant. S’emet gairebé de manera automàtica cada cop que una de nosaltres posa de manifest que hi ha una situació de desigualtat o injustícia per qüestió del nostre gènere. Sembla una frase feta però conté un missatge molt pervers: no vull que estigueu millor, perquè si esteu millor vol dir que jo -home- he de treballar / assumir / renunciar / entonar el mea culpa. I millor que quan? ¿Millor que quan no teníem dret a vot, a obrir un compte corrent, a accedir a la doble jornada laboral...?

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cal fer un repàs i adonar-nos que no hem avançat tant, que la gesta dels drets humans en clau de gènere continua sent un horitzó que s’allunya mentre caminem. Ens cal parlar de la qüestió en concret i no de manera abstracta. Continuem malament com sempre respecte dels nostres homòlegs masculins en qualsevol espai vital que tinguem.

Cargando
No hay anuncios

Durant aquests primers dos mesos de l’any, 21 dones han estat assassinades a mans d’homes a l’estat espanyol. Dels 21 casos de feminicidi el ministeri només en recull 16, ja que segueix amb la dicotomia entre el que és públic i el que és privat i comptabilitza només les morts de dones a mans de la parella o exparella. Per altra banda, seguim sense tenir dades sobre les dones que, tot i no morir, queden en coma, en estat vegetatiu i amb lesions molt greus.

El nombre de denúncies per agressions i abusos sexuals no fa més que créixer, malgrat que no ho fa la confiança de les víctimes en un sistema que perpetua la impunitat: dels casos denunciats, només un terç acaben en condemna. La falta d’indagació en les proves, de mitjans, d’eines i de recursos fa difícil que els processos judicials tinguin un resultat positiu per a les víctimes, més enllà de la possible condemna.

Cargando
No hay anuncios

Pel que fa als nostres treballs productius, les dones continuem cobrant molt per sota que els homes. La bretxa salarial se situa vora el 26%, i arriba al 42,6% en les esferes més precàries, que estan ocupades majoritàriament per dones.

Cargando
No hay anuncios

Els nostres drets reproductius continuen en estat de setge, ja que tenim greus restriccions al dret a l’avortament i al propi cos. Al seu torn, quan dues mares volen inscriure els seus nadons al Registre Civil, troben dificultats pròpies d’èpoques en què estàvem malament com sempre. Però seguim investigant això del “millor que mai”. Les dones continuem sent les que carreguem amb la immensa majoria de feines reproductives -les que són treball però no són remunerades-: per cada dues hores que un home dedica a la llar o a la família, les dones n’hi dediquem quatre.

Continuem rebent violències físiques, sexuals, psicològiques, simbòliques des que som socialitzades com a dones, i als sis anys les nenes ja saben que la pertinença al gènere femení és una condemna.

Cargando
No hay anuncios

Mentrestant, la violència masclista es veu desdibuixada per contínues voluntats de reforma legal que la volen convertir en violència domèstica, que volen esborrar el gènere de les nostres lleis. El tancament dels Instituts i Oficines de les Dones, així com el buidatge de pressupostos en clau de gènere, impossibilita la protecció dels nostres drets i vides.

Sí, d’acord, ara podem votar, després de centenars de manifestacions de les sufragistes, de detingudes i fins i tot mortes. Sí, d’acord, d’acord, jo també agraeixo la divisa de Maria-Mercè Marçal, però hi ha moltes coses que no agraeixo a l’atzar. Ho agraeixo a Angela Davis, que va visibilitzar la intersecció de dona, raça i classe; a Marcela Lagarde, que va fer de la llei contra els feminicidis el seu millor poema; a Montserrat Roig, que va convidar les dones a creuar la barrera simbòlica de l’Eixample; ho agraeixo a la meva àvia, que em va ensenyar que només pintant a les parets, fora del quadern, podria aconseguir coses diferents. A les dones d’aquell 8 de març del 1908 que van morir assassinades a la fàbrica Cotton protestant per les seves condicions laborals. Ho agraeixo infinitament a totes les dones que aquest 8 de març van decidir parar de cuinar, netejar, cuidar, estimar abnegadament i van sortir al carrer per denunciar que ens segueixen matant aquells que diuen estimar-nos, assenyalar aquells que ens han violat, posar de manifest que seguim sent precàries per la nostra condició de gènere. A les que cada dia heu tractat amb cura, amor i força cada petit repte quotidià. A les que heu omplert el vostre petit espai, atrinxerant-vos, i ens heu ensenyat que cada dia és 8 de març. No per elecció, sinó per supervivència.