Polititzar i problematitzar la realitat són operacions que perden tot interès si es deixen en mans de xarlatans i de sectaris. Això és el que ha pogut constatar la cineasta Carla Simón aquests dies, quan es va fer públic que donava suport, com a suplent, a la llista de Junts per Catalunya al poble de les Planes d'Hostoles i es va armar un rebombori que al final l'ha dut a anunciar que surt de la llista, no sense lamentar el que ella anomena, amb encert, una lectura descontextualitzada dels fets. El context al qual al·ludeix Simón el trobeu descrit a l'article de Mariona Ferrer i Fornells en aquest diari, i del qual crec que és interessant subratllar-ne alguns aspectes. Parlem d'una candidatura presentada en un poble petit al qual Simón està vinculada perquè hi va passar la infància, o bona part de la infància. El lloc que ocupava la cineasta a la llista deixava clar que al darrere no hi havia cap voluntat d'entrar en política ni d'obtenir cap guany, sinó un propòsit més generós: posar el seu nom i prestigi com a aval d'unes persones que ella pensa que poden fer una bona feina per a aquell poble, amb independència —com és propi de la política municipal, i encara més dels municipis petits— de les sigles amb les quals es presentin. La mateixa Simón ha remarcat la seva distància ideològica amb Junts, però és evident que aquí no es tractava d'això. No conec Carla Simón, però m'imagino que devia pensar que aquestes coses ja se sobreentenien. Va pecar d'optimista.
A Carla Simón li han dit el nom del porc els patriotes recremats, els sectaris de partit, els nacionalistes espanyols, els nacionalistes catalans, els progres de sofà i alguns d'aquests pomposos crítics culturals que viuen de pujar a la gepa dels creadors i que de la generositat o la bondat de les persones se'n burlen perquè les mesuren des de la seva petitesa. Naturalment, s'han oblidat que Carla Simon tota sola, amb Estiu 1993 i amb Alcarràs, ha fet molt més pel país, per la llengua i per la cultura catalanes del que faran ells en totes les seves vides: seria així encara que no hagués guanyat l'Ós d'Or a la Berlinale, però és que, a sobre, ha guanyat l'Ós d'Or a la Berlinale. El cinema de Carla Simón, el que ha fet i el que sens dubte farà, és l'única cosa que de veres compta i interessa. I seguirà comptant i interessant quan tots els que l'han qüestionada o insultada aquests dies hagin passat avall sense que, per descomptat, se'n canti gall ni gallina.
Després tenim el futbol per recordar-nos que sempre es pot caure més avall. Intentar escapolir-se de l'escomesa com va fer Laporta, traient el santcristo del franquisme per no respondre d'una sospita més que raonable de corrupció (no exclusiva del Barça, això és cert, sinó absolutament generalitzada dins el futbol d'alta competició), i la resposta del Reial Madrid, amb un vídeo vergonyós, ens recorden que el debat públic és, tot sovint, d'una qualitat irrisòria. Si només fos el futbol, paciència, però aquestes maneres tramposes i grolleres són també les que trobem a tota la resta.
