Carl Bernstein i Bob Woodward
So pant l'altra dia amb un grup d'amics, un em va comentar que m'havia llegit un parell de vegades en aquesta nova activitat meva de columnista. Normalment estic acostumat a rebre crítiques i a sentir opinions sobre les pel·lícules que he fet, però no m'havia passat mai encara amb les meves columnes. Altres amics s'hi van afegir de seguida i en qüestió de minuts tota la taula debatia, no tan sols sobre les meves virtuts i defectes com a opinador periodístic, sinó també sobre l'essència mateixa d'aquesta professió i el sentit d'espais com el d'aquesta contraportada. Alguns es manifestaven a favor d'una premsa centrada exclusivament en la seva funció informativa, objectiva i minuciosa en el relat dels fets, i d'altres preferien llegir l'opinió dels columnistes i sobretot estar-hi d'acord. Això era el que més els reconfortava.
Fos com fos i quan ja s'acabava el debat, algú va afirmar que escriure en un diari i ser llegit era una gran responsabilitat. Podies influir en l'opinió de la gent, afectar i provocar canvis en la vida de les persones i de les comunitats, i això era una cosa a prendre's seriosament. Tots els meus amics hi van estar d'acord i llavors i a la vegada tothom va girar el cap i se'm va quedar mirant mentre jo empassava saliva.
Com és comprensible després d'un descobriment com aquest, he estat uns quants dies paralitzat i sense idees. Mentrestant he llegit un parell de llibres i he vist alguna pel·lícula sobre el tema com ara Tots els homes del president , un clàssic sobre el Watergate, i crec que he entès el camí a seguir: la columna/denúncia. D'entrada, per a la setmana que ve, un tema i un enunciat polèmics: els excrements i els pipís dels gossos al carrer. S'han d'exterminar els gossos de les grans ciutats? I per què no també els seus amos?
