Caritat televisiva pròpia d'una dictadura
Ahir TVE va estrenar un programa de solidaritat. Es diu Entre todos i es dediquen a posar gent en contacte perquè s'ajudin mútuament. Si bé la idea vol justificar la funció de la tele pública, el resultat és d'una caritat aberrant i antiga. No es correspon amb la d'un país desenvolupat, sinó que és el repartiment de misèria on els necessitats perden la dignitat. Entre todos és propi d'un règim dictatorial que, en un atac d'indulgència, deixa que la tele permeti a la gent repartir el poc que té. El presenta Toñi Moreno, una noia que prové de la televisió andalusa. Té la gràcia del sud i una vitalitat extraordinària, i tracta amb indulgència cadascun dels afectats. Els va fer plorar a tots. Perdó. A totes. Perquè tot eren dones esgotades i tristes. Totes les que demanaven diners i menjar van acabar eixugant-se les llàgrimes davant les càmeres mentre rebien els ànims dels col·laboradors. Cada vegada que un voluntari oferia diners un públic ple d'avis es posava dret i aplaudia amb els braços enlaire. Patètic. En cada trucada solidària, la noia preguntava a la claca: " ¿Qué tengo? " i tots a la vegada responien " ¡Una llamada! " La presentadora va explicar que havien rebut tantes trucades que demanaven ajut que només podien fer una cosa: "Daremos prioridad a los que nos digan que no tienen para dar a comer a sus hijos mañana ". Les reporteres agafaven la mà dels necessitats. Una de les necessitades, en un estat depressiu evident, demanava deu mil euros per a un negoci. Un dels que va trucar n'hi va oferir cent-cinquanta. Però un cop els va haver donat es va posar a plorar perquè no tenia diners per a un medicament. Surrealista. Quan li van preguntar perquè oferia ajuda va contestar: " Me ha dado mucha pena esta señora, que me ha recordado a mi madre, que falleció hace poco ". Increïble. Ofertes econòmiques sense cap mena de rigor ni garantia. " A parte de dar peces a la gente que lo necesita más urgentemente, también vamos a facilitar la caña para pescarlos ", deia la Toñi emulant un missioner. Assegurava que cada ajuda era "un milagro ", mentre espremia la gent perquè expliqués les seves desgràcies. " ¿Pasas necesidad? ", li deia a una dona. Per desengreixar feia bromes preguntant als homes si estaven casats, perquè ella està soltera. " Contamos nuestras penas con dignidad ", repetia la Toñi. Fals. Caritat denigrant. Una reportera assegurava: "Somos el último rayo de esperanza ". Patètic. Degenerat. Pornogràfic. " ¡Ehto tó loh díah y ehte paí lo levantamoh entre tó! ", cridava la presentadora. El país no sé com quedarà, però la tele se la carregaran entre todo s.
