Fer-ne, de tot, la caricatura
La política catalana s’ha avesat (anava a escriure “s’ha enganxat”) a uns índexs d’emotivitat, adrenalina i sensacionalisme que tal vegada Aragonès, amb el seu to tranquil i el seu govern de gestors, com tothom subratlla que és, pugui contribuir a aplacar una mica. No al principi, certament, perquè tot just encara no havia pres possessió del càrrec que ja el va acompanyar la polèmica per la interpretació d’Els segadors (o Les segadores), a càrrec de Magali Sare i Manel Fortià a la cerimònia de dilluns. I l’endemà a primera hora, la CUP li tenia preparat un xou a compte d’un desnonament, perquè quedés clar que els anticapitalistes no s’han estovat i estan disposats a marcar el pas del nou Govern, i a entrebancar-lo seriosament, sempre que ho considerin procedent.
El problema de la vivenda és, certament, un dels més greus que té per afrontar un govern que vulgui merèixer tots els adjectius que el flamant president Aragonès li ha encolomat, començant per l’etiqueta de “la Generalitat republicana”, que són paraules que no haurien de ser retòriques i que haurien de comprometre a molt. Una de les falles democràtiques més clamoroses és el fet que no tan sols s’especuli amb l’habitatge, que és un dret fonamental, sinó que, a més, aquesta forma d’especulació estigui a la base del sistema de generació de riquesa. Això genera una multitud de derivades, en forma de desigualtats i també de diferents tipus de delinqüència, com el de la falsa okupació. Però el problema principal és el d’un mercat especulatiu del qual són els principals impulsors els mateixos bancs que van haver de ser rescatats amb els diners dels contribuents, una operació que només ens va sortir per seixanta mil milions de l’ala. Aquests són els que també s’han convertit en els escanyapobres del segle XXI, fins a aconseguir que el fet obscè del desnonament es converteixi en quotidià. Els bancs sanejats, que no introdueixen més toxicitat en l’economia i en el teixit social, es reconeixen perquè no van fer hipoteques porqueria, ni un parc immobiliari que els hagi acabat duent als braços dels fons voltor.
Ara bé, això no es corregeix aprofitant un desnonament per escridassar el president acabat d’investir i acusar-lo de ser un sicari del Tribunal Constitucional. Això sembla més una curiosa dèria d’algú de la CUP per fer-se “perdonar” el fet d’haver propiciat els acords de Govern, és a dir, d’haver fet política. Anar a plantar-se davant de la seu del partit del president tampoc no sembla la manera de fer res productiu per combatre les males pràctiques en el mercat immobiliari. Torna a tractar-se d’una manera cridanera i gesticuladora de fer-se notar, que no té tant a veure amb cap idea d’esquerra transformadora com amb la seva caricatura.
Per cert: la interpretació de Magali Sare i Manel Fortià, musicalment feia pensar en els intensos diàlegs musicals de PJ Harvey i John Parish. Vull dir que era ben bona. Allò de les “segadores” era com una picada d’ullet, i tampoc calia exagerar ni fer-ne tanta qüestió.
Sebastià Alzamora és escriptor
