Cares de l’espectacle global
1. Londres. Què s’ha enterrat a Londres? Una reina? Una època? La desmesura d’un ritual que estira l’estètica dels temps de les monarquies absolutes, la voluntat de fer-ne un esdeveniment universal i irrepetible com a testimoni de la singularitat britànica, i l’assistència massiva dels líders convidats carreguen de significacions un moment que sembla irrepetible. Elisabet II se’n va després d’haver presidit la caiguda en pendent de la influència del Regne Unit al món, reduïda al mínim amb el Brexit. La sortida de la Unió Europea és un cas ben singular d'automutilació: la renúncia a una quota important de poder –l’enorme influència que Londres tenia en les institucions europees, amb uns professionals hàbils com ningú en la gestió de la complexa maquinària de la Unió– com a preu d’un moviment d’autocomplaença patriòtica.
Per milers de milions es comptaran els que hauran seguit el funeral de Westminster per les diverses pantalles. La comunicació global té aquestes coses: un espectacle que sembla d’una altra època dona la volta al món, com si l’estilització del passat tingués premi en moments de confusió. Vivim un temps en què creix la idea que els models de governança universal estan caducats. I el Regne Unit fa una convocatòria selectiva de governants del món que es pot interpretar com a indicació del nou mapa de la política universal, és a dir, del nou ordre possible. ¿L’imperi s’acomiada marcant el camí a seguir? En aquest nou ordre tots hi tindrien lloc menys la Rússia de Putin, la Bielorússia de Lukaixenko, la Síria d'Al-Assad, l’Afganistan dels talibans, la Birmània de la Junta Militar i la Veneçuela de Maduro. Aquesta és la llista dels dolents; tots els altres hi han estat cridats. I acudeixen a la convocatòria, amb la rellevant excepció de Xi Jinping, representat tanmateix per un vicepresident xinès. Com si sense negar aquest esbós del nou ordre volgués deixar clara la seva singularitat: contrapunt, potència alternativa. De fet, no hi ha un ordre mundial possible sense una dialèctica de la tensió.
Finalment, en aquest espectacle global del distingit estil carrincló britànic no hi podia faltar l’estridència hispànica. La família reial espanyola dividida en dos, que si es troben que si no es troben, cap a la foto inevitable. És a dir, l’enèsima prova de la falta d’autoritat de qui porta la corona, que no governa ni casa seva. Si el gran mèrit d'Elisabet II ha estat, com ha dit l’historiador Robert Lacey, “acceptar la tirania de la institució”, la monarquia espanyola no té cura.
2. La Palma. Tornar a començar és una experiència indefugible de la vida humana. En certa manera, ho fem dia a dia, però ho notem especialment quan vivim una situació especialment dramàtica. La pandèmia i la guerra ens han tret aquest últim temps de la normalitat d’allò conegut: quan semblava que sortíem de la primera, ens ha esclatat la segona al costat. La incertesa entra i surt sense parar a ritme de comunicació global.
Aquests dies es recorda l’explosió volcànica que va patir La Palma fa un any. I m’ha impressionat el comentari d’una habitant de l'illa: “Els afectats seguim sent invisibles”. No diu “ens hem fet invisibles”, que estaria en la lògica de l’acceleració del sistema de comunicació actual en què un esdeveniment en tapa un altre i condemna els que el pateixen a l’oblit. Diu “seguim sent”. És a dir, que han estat invisibles des del primer moment. Les pantalles ensenyaven flames i rius de lava i no persones. I la fascinació per l’espectacle de fet ens allunyava de la realitat. Símbol d’aquesta cultura ha estat el turisme: les ganes d’anar a veure un fenomen impactant com a expressió extrema de la violència natural. Afortunadament, la realitat sovint irromp pels camins més inesperats. I el turisme es va trobar amb problemes d’allotjament.
El funeral crepuscular britànic i l’explosió de la Palma: dos esdeveniments a la llum del sistema de comunicació global, que en multiplica l’impacte alhora que accelera la seva desaparició. I deixa els ciutadans en mans dels ritmes de la política tan lenta a l’hora de respondre a les seves urgències.