Carbó per a tothom

Escriptor i periodistaCÀSTIGS. Fer un article el dia de Reis convida a parlar de recompenses i càstigs, de regals i de carbó. Pot ser un article fàcil si s’abraça la tesi antipolítica del carbó per a tothom, que, per poc que es grati, deixa de ser lúcida per aparèixer esnob i populista. Però això no vol dir que un repartiment massiu de carbó a la classe política catalana i espanyola no estigui justificat. Som en un d’aquells moments històrics, tan mediterranis, en què la societat va per davant dels poders públics, en què les elits polítiques no només no resolen problemes sinó que els emmerden amb batalletes de curta volada que només tenen sentit des de la mesquina lògica partidista. Ens agafen ganes de tenir a les mans un comandament vital universal, com el que manejava Jim Carrey en no sé quina pel·lícula, per prémer el botó de pause i fer que el calendari electoral deixi de ser un factor en la gestió dels afers públics. Dubto que els Reis d’Orient tinguin aquest producte en estoc.

REPARTIMENT. En qualsevol cas, no es pensin, si s’ha de repartir carbó, jo també en sé. Carbó al sobiranisme (en general) per no tenir una estratègia unitària. I per malbaratar la victòria electoral de fa un any en tripijocs i malabarismes. I per triar un president que no pot fer front als reptes que el país té al davant. I per deixar-se governar des de Waterloo i des de Lledoners. I per no articular un pla de govern i un relat destinat al conjunt del país. I per mantenir una retòrica revolucionària mentre s’acaten el 155 i les sentències judicials. Carbó també als comuns, per la seva indefinició constant i per la incapacitat d’Ada Colau per establir acords a Barcelona. Carbó al PSC per callar i obeir davant del PSOE. Carbó a Ciutadans i al PP per estimular el conflicte a Catalunya i la catalanofòbia a Espanya.

També hi ha d’haver carbó per als qui podrien parlar i han callat. Per als qui han (hem) parlat massa, o massa precipitadament, enduts per l’eufòria o per la ràbia. Per als encorbatats que, tenint poder i diners per influir en la resolució del conflicte, van preferir -oh, sorpresa!- posar-se al servei del més fort. Per als qui la presó o l’exili d’amics o coneguts ens ha fet més febles i més cagadubtes. I també per als arrogants que tot ho haurien fet diferent, els que creuen que fora del seu petitíssim cercle només hi ha estupidesa, traïció, o totes dues coses. Per als que pretenen salvar-nos de nosaltres mateixos. Per als que davant de qualsevol discussió només saben dir “Marxem ja”, com si l’octubre del 2017 no hagués existit.

PREVENTIUS. Carbó per a tots, doncs. I benvingut sigui, si a més de càstig significa també reflexió i represa. Però voldria trencar la transversalitat d’aquest article recordant -si és que cal- que d’entre tots els esmentats prèviament n’hi ha uns quants que ja no tenen por del carbó, ja no el necessiten: han rebut el càstig de forma preventiva, i tornen a passar el matí de Reis lluny dels seus fills a causa de les togues negres dels jutges carpetovetònics, de la tinta negra de la premsa sense escrúpols, de l’ànima negra dels polítics d’una certa Espanya que també és negra com el carbó, i que gràcies a Casado, Rivera i Vox ja ni tan sols intenta blanquejar-se amb pretensions de modernitat i de pluralitat.

Per tant, a tots els aficionats a repartir culpes i medalles, a penjar llufes, a difamar cegament i a cobrir de merda, seria un detall que deixin una estona en pau els que -si més no- estan patint les conseqüències de tot el que ens ha passat l’últim any. Encara que només sigui avui.