És dels delinqüents, que fuig la caravana
Els aspirants a immigrants que viatgen cap als Estats Units des de l’Amèrica Central intenten escapar-se del règim de governs autoritaris vinculats a bandes, màfies i altres organitzacions delictives. Mentre milers de migrants hondurenys que busquen asil als Estats Units travessen Mèxic a peu en direcció nord, el president Donald Trump ha promès detenir-los a la frontera, que ha militaritzat amb tropes federals amb el pretext de protegir els nord-americans dels “delinqüents” i d’una “invasió”. El que no és capaç de reconèixer Trump és que la crueltat no solucionarà l’actual crisi de refugiats. Tampoc la solucionarà aliant-se amb els líders autoritaris de l’Amèrica Central. Al contrari, aquestes dues estratègies no fan altra cosa que aprofundir la crisi, perquè la caravana fuig precisament de la delinqüència i el desgovern.
El que Trump anomena invasió és en realitat la cara visible d’una terrible crisi de govern i violència a gairebé tota l’Amèrica Central -una regressió de l’estat de dret a favor d’un règim de corrupció i criminalitat instigat impunement per funcionaris.
Actualment, la violència regna a Hondures, Guatemala i el Salvador; aquests tres països tenen els índexs d’homicidis més alts del món, i segueixen un patró -assassinats diaris, allistament obligatori a les bandes, extorsió, violència de gènere i segrestos per cobrar rescats.
Els grups criminals que hi ha al darrere són un llegat de les guerres civils que van esclatar als anys setanta i vuitanta, i d’antics règims militars que van provocar 75.000 morts al Salvador i 200.000 a Guatemala. Es considera que actualment Hondures, que ha sigut una base d’operacions militars americanes a Centreamèrica durant dècades, és el país més violent de tots tres. A diferència de Guatemala i el Salvador, ni tan sols s’hi ha fet mai un recompte oficial de morts. En aquests tres països del nord de l’Amèrica Central hi ha unitats militars que formen part d’una complexa xarxa de delinqüència organitzada, tràfic de drogues, bandes, partits polítics i grups policials corruptes i clandestins. Les bandes tenen lligams amb la policia, que persegueix els membres de les bandes si no paguen la quota o es converteixen en una nosa perquè saben massa coses després de topar amb agents de policia corruptes. Les bandes també tenen vincles amb la màfia i els narcotraficants, que, al seu torn, tenen els seus propis vincles amb els militars i la policia.
Als vuitanta els membres de les bandes informaven la policia sobre els treballadors de les fàbriques, organitzadors sindicals, professors i estudiants implicats en la protesta política. A canvi, la policia garantia a les bandes un territori veïnal per fer-hi activitats il·lícites. A Guatemala, després que els acords de pau dels anys noranta posessin fi a una guerra civil de dècades, un seguit de grups clandestins vinculats a la policia i a oficials de l’exèrcit van fer servir rutes, pistes d’aterratge i heliports de l’exèrcit per transportar armes i drogues.
Les xarxes de Guatemala il·lustren fins a quin punt aquests sistemes poden estar fortament entrellaçats. Per exemple, les bandes paguen a la policia perquè ignori les operacions de la banda al seu territori. Aquests pagaments segueixen un curs ascendent: els agents de policia locals paguen al seu cap, que, al seu torn, suborna el seu cap. Als nivells més alts, els narcotraficants poden comprar els serveis d’un alt funcionari de la policia, que després també pot fer arribar pagaments a determinats funcionaris de rang inferior.
La interrelació d’aquestes estructures de poder que funcionen amb violència, suborns i amenaces fa que la vida quotidiana sigui extremadament perillosa per als centreamericans. Tot això els governs centreamericans ho saben. Hi ha membres de l’elit que treballen dins d’aquestes estructures de poder violentes i les dominen.
Aquest panorama sinistre que obliga els centreamericans a fugir no és una experiència nova en la immigració nord-americana. Recorda altres horrors que van empènyer onades d’éssers humans -irlandesos, italians, grecs, jueus, hongaresos, alemanys i polonesos, entre altres- a fugir de certes zones del centre i el sud d’Europa a Amèrica al segle XIX i a principis del XX. ¿Els Estats Units hi van perdre alguna cosa acollint-los? Penseu només en tot el que aquests nouvinguts agraïts han aportat al teixit de la societat americana.
Com la gran majoria d’aquestes masses, els centreamericans actuals simplement busquen≠ viure en un lloc segur, treballar a fons i mantenir les seves famílies. No són delinqüents, com voldria Trump. Són víctimes d’organitzacions criminals que fan veure que governen.
La caravana hondurenya és un crit de socors per posar fi a la violència i a la impunitat, i substituir-les per un estat de dret. Trump i el Congrés han d’enfortir una campanya regional per frenar el poder de les camarilles criminals i les bandes d’assassins que fan que la vida quotidiana sigui insuportable per al ciutadà del carrer. També cal garantir unes eleccions justes, esclar. Però sense un estat de dret les eleccions no tenen sentit.
