La gran narrativa clàssica, de Balzac a Proust, és deutora de la principal obra escrita per Jean de la Bruyère, Caràcters, a la segona meitat del segle XVII. Aquest llibre, ampliat i enriquit en successives edicions, inaugura en un cert sentit la introspecció psicològica en la literatura occidental. En els Caràcters La Bruyère tracta d’establir una cartografia dels costums de la seva època, però, per fer-ho, recorre a una cosa tan innovadora com dibuixar una tipologia de les psicologies individuals. La seva aspiració no es limita a descriure les virtuts i vicis dels seus contemporanis sinó a comprovar què hi ha d’universal en determinats comportaments.
La Bruyère buscava els arguments del seu relat caracteriològic en la vida real, sobretot entre els personatges de la cort, un microcosmos en el qual quedaven tancats els poderosos i que li servia a la perfecció per als seus experiments d’indagació. Caràcters pretén ser un mirall de les passions humanes, no tant des del costat dels resultats socials sinó des del de la mentalitat dels subjectes. Així, construeix els fonaments de la literatura psicològica que culminarà en la novel·la del segle XIX i principis del XX.
Tanmateix, el valor intel·lectual dels Caràcters consisteix també en la importància que La Bruyère va atorgar a la forma. Va ser un dels primers escriptors preocupats explícitament per l’estil, cosa que es fa patent en l’evolució textual de la seva obra. I el seu propi estil és depurat i essencialista, procurant que les seves reflexions no es vegin entorpides per frases grandiloqüents i paraules sobrants. A prop moltes vegades de l’aforisme, irònic amb mesura, acurat amb la precisió de l’expressió, La Bruyère és un dels pioners de la literatura moderna. Moralista sense ser purità ni sectari, sotmet a crítica els dogmes i les doctrines. I, en la línia de Montaigne, converteix l’amistat en l’objecte més profund de la seva meditació.
