A cara o creu
La continuïtat del Govern es juga a cara o creu. En el darrer article publicat en aquestes pàgines escrivia sobre la situació que viu Junts per Catalunya, que porta mesos desfullant la margarida sobre si ha de deixar el Govern o no. Semblava que el debat de política general al Parlament era una nova oportunitat per posar el comptador a zero i deixar enrere els retrets. Res més lluny de la realitat. El fet que Junts, soci del govern, posés sobre la taula la possibilitat que el president de la Generalitat se sotmetés a una qüestió de confiança i que el vicepresident Jordi Puigneró no n’informés abans el cap de l’executiu, va comportar la trencadissa de la vaixella d’un matrimoni de conveniència en hores baixes. Davant d’aquest pols, si el president Pere Aragonès s’hagués quedat de braços plegats hauria perdut tota l’autoritat sobre el govern. Fruit d’aquest error de càlcul de Junts, que vist des de fora és difícil d’entendre, el vicepresident en va pagar el preu polític i els plats trencats.
Mentre jo escric aquest article i vostè l’està llegint, els 6.465 militants de Junts amb dret a vot estan cridats a respondre a la pregunta "¿Vols que Junts continuï formant part del Govern?" en una consulta interna. Desconec quin serà el resultat de les votacions, i els arguments a favor d'una opció o la contrària han estat a bastament difosos per dirigents i militants del partit, però és evident que la decisió que prenguin té efectes molt importants per al moviment independentista, per al govern i per al mateix partit que es planteja abandonar el govern, especialment si hi ha un resultat ajustat que pot obrir nous interrogants.
El que sí que sembla clar és que les trifulgues dels darrers temps generen una enorme desil·lusió i un gran esgotament en l'espai polític independentista i poden acabar beneficiant les expectatives d’un partit socialista que s’ho mira, pacient, des de la platea i que pot desgastar la majoria independentista del 52% (que inclou el quasi 3% dels vots obtingut pel PDECat).
Fins i tot en el cas que la decisió de la militància de Junts sigui continuar al Govern, res no tornarà a ser igual. Quan la vaixella s’ha trencat es poden recollir els trossos i, amb paciència, fins i tot es poden tornar a enganxar. El gerro trencat tornarà a ser un gerro, però sempre més es veurà on és l’esquerda. Per això, el president de la Generalitat haurà de tenir garanties sobre la cohesió del govern i s’haurà d’assegurar que el soroll no tapi la feina de l’executiu. Després de la consulta, la relació dels socis de govern no podrà ser un punt i seguit, com si no hagués passat res, sinó que serà un punt i a part que obligarà a fixar les bases per poder arribar al final d'una legislatura marcada per grans reptes social i econòmics i per l’objectiu de fer créixer el suport a la independència.
Si la coalició de govern continua, no tindria sentit que també continués la dinàmica de ser govern i oposició al mateix temps. Per això, el fet que la consellera d’Exteriors, nomenada a proposta de Junts, digui que “és més fàcil fer oposició a ERC des de dins del Govern” no és un bon presagi ni pot passar desapercebut al president. Si els membres d’un govern no se senten còmodes amb la seva orientació o hi veuen només una oportunitat per poder confrontar millor amb el soci, és evident que alguna cosa falla.
Mai no és massa tard per tornar a començar. De ben segur que el desig de la immensa majoria dels votants independentistes –que mai no es rendeixen, però potser sí que es cansen quan veuen que les energies es dediquen a fer-nos més petits i no pas a ser més forts o quan els esforços se centren a buscar culpables i no a buscar acords– és posar el comptador a zero i tornar a començar. Això no va ser possible en el debat de política general, però si la decisió de Junts és continuar al govern, és obligatori que hi hagi un compromís sincer d’encetar una altra manera de fer.
No és gaire tranquil·litzador que el futur del govern es decideixi a cara o creu, perquè els efectes del resultat poden impactar en la capacitat de fer nous acords en el futur i de mantenir l’independentisme com el carril central de la política catalana. L’esgotament que suposa que el debat polític se centri en les dinàmiques internes dels partits, que fora de la bombolla política no interessen a ningú, és la coartada perfecta per als que creuen que la política no serveix per a res o que té com a únic objectiu la lluita pel poder.