Car… od, Car… od

Fa uns anys, quan la censura tenia les eines esmolades, les traduccions d'un text un mica pujat de to es deixaven en punts suspensius. Per exemple quan Catul ( Poesies LVI ) volia explicar una cosa simpàtica al seu amic Cató, en l'edició de la Bernat Metge de l'any 1928 passava el següent. El llatí quedava íntegre: " Res est ridicula et nimis iocosa. / Deprendi modo pupulum puellae trusantem: hunc ego, si placet Dionae, protelo rigida mea cecidi ". Però la traducció s'aturava així: "La cosa és graciosa i molt divertida…" I, si no anaves al llatí, et quedaves amb les ganes de saber de què anava la diversió. En l'edició posterior de la Bernat Metge, del 1990, ja en trobem la traducció: "El cas és còmic i d'allò més divertit. He sorprès fa poc un vailet boixant una noia; jo, que Diona em perdoni, posant-me a la cua, l'he ferit amb la meva vara". Una traducció amb paraules ben literàries que fan elegant un contingut del tot pornogràfic. Això de la vara, rigida ens diu en llatí, resulta clar, però quants lectors coneixen el significat del verb boixar , com a traducció del verb truso ?

Darrere uns punts suspensius, per tant, hi pot girar un món i s'obre la porta a la lliure interpretació més o menys fantasiosa. A l'altre extrem d'aquesta cura per aconseguir una traducció exquisida hi podem trobar els abusos del llenguatge actual, en què si no diem "fotre una cosa" sembla que no la fem. I una doble moral amb els nens, als quals renyem quan pronuncien alguna paraulota de les moltes amb què ens obsequien diàriament a la televisió, per exemple. Com en tantes altres coses, ¿no podem trobar un punt intermedi entre la parla actual i viva i una certa correcció que, a més, el llenguatge dels SMS ens ha retallat de manera dràstica? Ens empobrim a marxes forçades, no som prou conscients del retrocés cultural al qual nosaltres mateixos ens aboquem.

Però tornem al títol que encapçala aquestes reflexions. Ara el Sr. Carod Rovira ens va de pretès salvador després de la debacle que ha patit ERC, com si ell en fos aliè i innocent. Potser caldrà refrescar la memòria ja no històrica sinó recent. Esquerra va tenir un èxit insospitat en les eleccions generals que van tenir lloc immediatament després del terrible atemptat d'Atocha. Per la matusseria del govern d'Aznar, la llei del pèndol va provocar un augment de vots d'ERC, que va aconseguir un rècord de parlamentaris, un patrimoni que, quasi com un regal, el partit es va trobar a les mans.

Però, ai!, què en van fer, d'aquell patrimoni? Malbaratar-lo en tots els fronts. Les picabaralles internes van esmicolar ERC; és fàcil donar la culpa als altres, però normalment les decadències van de dins enfora. Haurien fet bé de recordar la sentència de Sal·lusti: " Concordia parvae res crescunt, discordia maximae dilabuntur" . És a dir: "Amb concòrdia les coses petites creixen, en la discòrdia les més grans s'esvaeixen".

Era una obligació establerta que, mentre el president estigués fora, el vicepresident havia de romandre al país. I què va fer Carod? Cap a Perpinyà a solucionar ell solet i només en unes poques hores el problema del terrorisme d'ETA. I què va aconseguir? Doncs la primera gran crisi i el primer daltabaix.

Un altre espectacle penós es va protagonitzar en un viatge a Jerusalem. Tots sabem que no és de bon gust fer bromes amb la religió. No està bé en un ciutadà corrent, però quan ho fan els càrrecs polítics d'un país de cultura cristiana, la cosa ja cau en l'esperpent. Com a tants altres catalans, a mi em va causar un profund malestar veure els nostres màxims governants fent burla amb unes corones a les mans quan eren de viatge oficial, pagat naturalment per uns contribuents majoritàriament de tradició catòlica. Respecte, senyors! I si ho haguessin fet amb un llibre o un símbol sagrat d'una altra religió monoteista? Què hauria passat? Segurament les conseqüències, tan polítiques com personals, haurien estat molt més greus.

I després, Sr. Carod, unes ambaixades que costen un munt de diners i que queden lluny de les expectatives somiades, sense un domini de la llengua internacional que, ens agradi o no, ara com ara és l'anglès. De cara a la resta de l'Estat espanyol, aquestes ambaixades han contribuït, i molt, a fer malveure els catalans sense cap mena de contrapartida. Quin negoci més rodó.

Per acabar-ho d'adobar, les baralles de galls entre els dos barons al capdavant d'ERC. Tots ho sabem: Puigcercós va arraconar Carod, i ara, després dels catastròfics resultats electorals en què el seny dels ciutadans ha castigat la mala gestió i imatge del partit, Carod s'esquinça les vestidures i s'erigeix com a salvador de la pàtria. De retruc, novament la llei del pèndol ha entrat en acció i ha tornat la pilota per afavorir, en aquest cas, la pujada del PP. A qui vol enganyar, Sr. Carod? És que ens considera tan babaus per considerar-lo exculpat del desgovern esquerrà del qual vostè ha estat protagonista i en gran part responsable?

Ai Carod, Carod, no continuï essent Car… od.