“En els temps foscos també es cantarà?”
Bertolt Brecht
Com la majoria de nosaltres, no sabia què dir, ni a la meva família, ni als meus companys, ni a mi mateix. Per això, dilluns al matí a primera hora vaig enviar un missatge de text als meus amics Bassam Aramin i Rami Elhanan, sobre els quals havia escrit la novel·la Apeirògon, preguntant-los com estaven després de la terrible agitació que s’havia desencadenat durant el cap de setmana.
Un és palestí. L’altre és israelià. Un és a Jericó. L’altre és a Haifa. Tots dos han perdut les seves filles a causa de la violència i viuen a la Terra Santa del Desconsol.
Els vaig comentar en un xat de WhatsApp que creia que la meva falta de paraules era una declaració en si mateixa. Va ser una fugida d’estudi òbvia per part meva. I ho sabia. Després els vaig preguntar com s’ho havien pres personalment.
El Bassam em contesta al cap de mitja hora. Cita un poema de Mahmud Darwix: “Demà la guerra s’acabarà./ Els líders es donaran la mà./ La vella seguirà esperant el seu fill màrtir./ La noia esperarà el seu marit estimat./ I aquestes criatures esperaran el seu pare heroi./ No sé qui ha venut la nostra pàtria./ Però he vist qui n’ha pagat el preu”.
Afegeix: “Sabem que algun dia això passarà, però la pregunta és només quan, no es pot ocupar la terra de milions de persones sense resistència, aquest és l’origen del problema i s’ha de resoldre. Continuarem alçant la veu tant com puguem per construir un futur millor i més segur per a nosaltres mateixos i els nostres fills. Fins ara hi ha més de 1.400 persones mortes i més de 4.000 ferides, veurem més vessament de sang i més morts abans de veure el final. El final és pau i justícia per a tothom en aquesta terra”.
Al cap d’un moment, el Rami, el seu amic israelià, envia un emoji amb una llàgrima.
Les respostes m'impacten profundament. Són senzilles. Ara bé, en aquest conflicte en concret la senzillesa és tota una fita.
El Bassam diu que la guerra s’acabarà. La pau, als seus ulls, és inevitable. El temps ho canvia tot. No és cert que només els morts coneguin el final de la guerra. Qui s’hauria pogut creure, vint anys després de l’Holocaust, que hi podria haver una ambaixada d’Israel a Berlín i una d’Alemanya a Tel-Aviv? Qui podria haver somiat amb la caiguda del Mur? Qui hauria pensat que hi hauria una relativa tranquil·litat als carrers de Belfast?
El Bassam no és un home sentimental. Ha passat set anys a les presons israelianes. Ha perdut la seva estimada filla a causa d’una bala israeliana. És, però, un home que encaixa en la construcció gramsciana de ser un pessimista de l’intel·lecte i un optimista de la voluntat. En altres paraules, aquests són uns temps fosquíssims, però la feina del Bassam és creure que més enllà s’hi amaga un possible canvi. Negar-se a creure-ho seria morir.
Es podria dir que és captiu de l’esperança.
El Rami també és captiu de l’esperança. Com a israelià, és conscient que l’ocupació és el que ha corromput l’ànima del seu país. “No s’acabarà res –diu el Rami– fins que no s’acabi l’ocupació”. No li sorprèn el que va passar el cap de setmana passat. El que li sorprèn és que no hagi passat abans. Això no vol dir que no li trenqui el cor. I tant que sí. Se li trenca per totes les persones, israelianes, palestines o d’altres llocs, que es veuen obligades a visitar el país del desconsol on viu ell.
H.G. Wells va dir una vegada: “El passat només és el començament d’un començament, i tot el que és i ha sigut és només la primera claror de l’albada”. Això es pot interpretar de dues maneres, com un optimista o com un pessimista. Tal vegada és millor interpretar-ho com una barreja de les dues coses, un pessoptimista o potser un opessimista.
Un recorda, esclar, que l’altra cara de la desolació és una forma de consol.
On es pot trobar consol ara mateix? Enlloc, és la resposta d’entrada. No hi ha res, absolutament res, que es pugui dir del conflicte que no inflami un bàndol o l’altre.
El llenguatge no serveix de res.
I tanmateix és l’única cosa que tenim.
Els estrategs israelians havien vist les seves incursions a Gaza com una manera de “segar l’herba”. Hi entres, l’aixeques, la talles, esperes que torni a créixer. Però aquesta vegada la gespa ha decidit rebel·lar-se. S’ha esmunyit per sota la tanca. La tanca no ha funcionat. I no funcionarà mai.
El Rami i el Bassam tenen una idea que repeteixen constantment quan viatgen pel món parlant de la seva situació. “No cal que ens estimem –diuen–. Ni tan sols cal que ens caiguem bé, encara que esperem que pugui ser així. Però el que sí que cal que fem, per evitar que parlem des de dos metres sota terra, és entendre’ns. Això és essencial. Cal que ens coneguem. No n’hi ha prou, però és alguna cosa”.
Tenen una solució precisa? No. Federació, confederació, un estat, vuit estats, dotze estats, ves a saber. Potser desmantellar els bancs, diuen. O trobar una manera de sancionar l’odi. Colpejar la gent on més mal li fa: a la butxaca. Potser, només potser, també els pots colpejar a la butxaca que recobreix el cor.
Un recorda la cançó de Nick Lowe que ens preguntava: “What’s so funny ‘bout peace, love and understanding?” [“Què tenen d’estrany la pau, l’amor i la comprensió?”]
La cançó té gairebé cinquanta anys. Encara es canta.
De tant en tant s’escolta correctament.
Copyright Colum McCann 2023
