Captaires que he conegut

Després d’acomiadar-me d’ell, amarat d’aquella olor intensa, agra i aspra, em van venir a la memòria les imatges d’alguns captaires que havia conegut.

Aquell vell, el José, que vaig trobar a la sortida del Museu Arqueològic d’Alacant. Mentre mastegava les mossegades que li arrencava a l’entrepà que li vaig comprar, m’explicava que mai li havia agradat treballar. Així que li va dir a la seva muller: “Mira, tu ets dona i a mi no m’agrada treballar. Per què no et fas puta?” I la dona el va fer fora de casa. Va estar un parell de dies pensant què fer, “perquè una cosa és que no t’agradi treballar i una altra estar sense fer res”. Es va decidir a fer el Camí de Sant Jaume, però a la Rúa Vieja de Logronyo va descobrir, astorat, el punt feble del seu pla. Què faria un cop hi hagués arribat? Va girar cua i va enfilar cap a Sòria i ja no va parar de caminar. La seva meta era Compostel·la i ell era un pelegrí de debò, però no tenia cap pressa per arribar-hi. Hi va afegir que cada nit el visitava San Antón i li posava el seu “ perrico ” al costat i així no passava fred. El recordo molt brut, amb la capa, el bordó, la carabassa, la petxina de pelegrí, el barret i el sarró. No sé si va arribar finalment a Santiago. Sé que la seva meta era mantenir viva la il·lusió de la meta. Frédéric Rouvillois ha escrit que l’origen de totes les catàstrofes resideix en la idea mateixa de “projecte”. Però no és cert. Hi ha projectes que s’imposen al present i presents que, en lloc de ser dominats per l’ideal, el que volen és jugar-hi.

A la terrassa del restaurant La Fiesta, a Page, Arizona, vaig conèixer Steve Manniel. Jo feia com que llegia el Lake Powell Chronicle, perquè cada vegada que aixecava el cap, el cambrer em preguntava si era veritat que a Espanya es podien guanyar deu dòlars a l’hora cuidant nens. Vaig trobar finalment un article interessant i en vaig prendre algunes notes a la meva Moleskine. I llavors Stevie Manniel es va asseure al meu costat. Era un indi navaho, em va repetir. Estava borratxo i volia saber si jo era novel·lista. Com que la idea em va agradar, li vaig dir que sí. Es va aixecar i em va demanar que li fes fotos, per si necessitava descriure un indi navaho en la meva novel·la. Era obvi que volia diners. Mirant de desanimar-lo li vaig ensenyar els meus pantalons, molt malparats. Em va replicar amb un bon argument: “Només els rics gosen sortir al carrer de qualsevol manera”. Li vaig donar 5 dòlars mentre el cambrer, que ens estava vigilant, es posava les mans al cap. Manniel em va dir alguna cosa de la seva àvia, que vivia a Sheep Sping en una casa de pedra, però ell dormia a sota de quatre taules recolzades en el tronc d’un arbre. En acomiadar-nos em va fer una forta encaixada de mans. Al cap de poca estona hi va tornar perquè volia escriure a la meva Moleskine el seu nom i així l’escriuria bé a la meva novel·la.

El 12 de març, a la plaça del Pou de Tortosa, un captaire em va assenyalar amb el dit i em va demanar: “Nen, no tindràs una cigarreta?” “Ho sento, no fumo”, li vaig contestar. “Collons, quin rotllo!”, em va replicar. No em vaig poder estar de somriure. “A veure -em va aclarir-, que no ho dic de mal rotllo, perquè ningú té dret a donar-me res [sic], que cadascú decideixi, lliurement. Jo l’únic que faig és posar a prova la llibertat de la gent”.

Dimarts passat se’m va tirar un captaire a sobre. Ell estava assegut en un banc de la plaça d’Ocata i jo passava pel seu costat. Em vaig adonar immediatament que em mirava d’una manera estranya, però la seva reacció em va agafar totalment desprevingut. Es va aixecar amb els braços oberts, en dues gambades es va posar davant meu i em va fer una forta abraçada. Me’n vaig escapolir com vaig poder i la meva primera reacció va ser posar-me la mà a la butxaca. Llavors va pronunciar amb joia el meu nom. “No em coneixes, oi?” No, no el coneixia. Jo no coneixia ningú amb aquelles dents corcades, aquells ulls vermells i aquella roba. “Potser fa quaranta anys que no ens veiem”, va afegir. De sobte me’n vaig adonar. Aquest home va ser el meu alumne quan tenia onze anys. Fa quaranta anys, efectivament. “Una vegada vaig saber que donaves una conferència en una casa gran que hi ha en una plaça així, petita, per on la catedral. Vaig voler anar-hi, de veritat, però em va passar”. Com que no sabia què dir-li, li vaig tornar l’abraçada. M’imagino que mai no estem preparats per a segons quines coses. Em va deixar tota la roba impregnada amb la seva olor, que era també l’olor intensa del meu desconcert.