La capseta i la tolerància

En Boaz, com a bon jueu, té una capseta col·locada a la dreta de la porta d'entrada de casa seva. Els jueus anomenen aquesta capseta mezuzah i a dins hi ha un pergamí amb uns versets del Deuteronomi. Darrerament en Boaz està trist. El propietari del seu apartament barceloní li ha demanat que retiri la capseta. Encara que va acordar-ne verbalment la col·locació després de signar el contracte, el propietari ha canviat de parer i ara no la vol. "No és pas cap discriminació", rebla el propietari. El darrer cop que a Nova York un propietari va demanar a un jueu de treure la capseta, l'afer va acabar al New York Times. En Boaz ho sap bé.

Encara avui, ser minoria religiosa a Catalunya és difícil. No hi ha ni comprensió del fet religiós, ni una autèntica tolerància de la pluralitat de confessions. Segles de catolicisme triomfant i únic poden haver aportat, a parer de l'Església, veritat doctrinal i grandesa de fe a la nació. Amb tot, el que Catalunya i Espanya han acabat tenint és un empobriment absolut i un aïllament de les grans transformacions d'Occident i el dinamisme intel·lectual de pensar la religió. Fins i tot els proclamats ateus, agnòstics, anticlericals i indiferents acaben observant la religió amb ulls catòlics i no poden assumir que una denominació religiosa s'organitzi de manera diferent al catolicisme. Tot acaba sent catolicisme, ja sigui d'ateus en general, ja sigui de creients.

No deixa de ser sorprenent que el catolicisme impregni fins i tot el radicalisme i el progressisme catalans actuals. Tal volta és un derivat o una herència d'aquella fórmula tan pròpia del anys 60: "Marxistes a l'Església, catòlics al partit (comunista)". O tot plegat és una expressió de vella incomprensió comunista de l'opi del poble. Tanmateix, la història ens ensenya que el progressisme i el radicalisme catalans no han estat aliens al fet religiós en el passat.

El cas més paradigmàtic -i desconegut- és el d'Isabel Vilà. Francesc Ferrer i Gironès en va fer la biografia. Vilà és recordada com la primera sindicalista catalana. La seva figura torna a ser popular gràcies al musical IsaVel, d'Antoni Strubell i Kim Planella. Isabel Vilà va ser una activa dissident i radical que durant el Sexenni Democràtic es va lliurar primer a la causa dels republicans federals i, més endavant, a la causa internacionalista de la federació espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors, molt influïda pel corrent anarcosindicalista. Vilà, obrera en la indústria surotapera, va ser el pilar d'organització del sindicat a Llagostera i amb el cop de Pavía de 1874 i la posterior restauració monàrquica va haver d'anar a l'exili francès de Carcassona.

Quan Isabel Vilà va tornar a Catalunya el 1880, es va dedicar a l'ensenyament de noies. Va ser directora de l'escola laica de nenes de Sabadell de del 1881. A partir d'aleshores la dissidència i radicalitat de Vilà van començar a expressar-se de manera religiosa. En un primer moment va abraçar l'espiritisme, molt popular en ambients radicals i lliurepensadors catalans de finals del segle XIX. L'espiritisme del segle XIX havia començat a caminar de la mà del francès Allan Kardec i havia atret grans escriptors com Hugo i Flammarion. L'espiritisme no nega, ni de bon tros, l'existència de Déu, creu en la presència d'esperits al món, en la reencarnació, i Jesús té un paper preeminent en els preceptes bàsics d'aquesta confessió. I, malgrat tot aquest entramat de fe espiritista, anticlericals, progressistes, lliurepensadors i dissidents catalans dels temps finiseculars van mostrar-hi molt d'interès i van formar cercles espiritistes, com el d'Isabel Vilà.

Però la dissidència de Vilà no es va deturar aquí i en els seus darrers anys de vida es va convertir al cristianisme evangèlic baptista, que al decenni de 1890 s'havia estat organitzant a Sabadell a partir dels primers missioners. Els baptistes eren part de la reforma protestant radical que s'havia originat a l'Europa continental, però que s'havia recreat amb força a l'Anglaterra del segle XVII a partir de calvinistes que rebutjaven el baptisme d'infants i només batejaven adults creients. Així, la nota biogràfica en la mort d'Isabel Vilà que aparegué publicada el 8 de gener de 1897 era signada per Antic Brullet, un dels primers pastors baptistes catalans. Amb la vida d'Isabel Vilà es palesa que el fet religiós plural, radical i dissident tenia un rol rellevant en aquella Catalunya i aquella Espanya de monolític i intransigent catolicisme.

Persones com Isabel Vilà i el seu esperit dissident són els que serveixen per fer créixer una societat en pluralitat i tolerància i que hi hagi autèntic esperit democràtic. És el que permetria que la capseta d'en Boaz pogués continuar a la porta de casa seva sense coaccions ni amenaces. El monolitisme religiós i el seu equivalent ateu o antireligiós no aporten gaire res. Què ha passat perquè el progressisme i el radicalisme catalans s'hagin empobrit d'aquesta manera i serveixin avui tan poc a la tolerància religiosa i, en definitiva, a la llibertat?