Els CAP han de donar visita en 48 hores?
L'accessibilitat al sistema de salut, sobretot a l'atenció primària, ha estat i és un dels grans camps de batalla i, alhora, una oportunitat de millora amb gran repercussió en el conjunt de la ciutadania. Però per afrontar aquest repte cal primer fer algunes consideracions importants des del meu punt de vista. Per exemple: la proposta dels actuals responsables de Salut de reduir l'accessibilitat de l'atenció primària al fet que el metge de família atengui els ciutadans que ho sol·licitin en un màxim de 48 hores, és, com a mínim, simplista. Per què?
En primer lloc, és essencial diferenciar l'accessibilitat i la immediatesa. És a dir, la ciutadania ha de ser atesa en un temps adequat segons el problema de salut que presenta. No totes les situacions requereixen la mateixa rapidesa a ser tractades. També és importantíssim diferenciar la patologia aguda de la no urgent, i de les visites programades. I sobretot, cal entendre bé on es troba el veritable coll d'ampolla del nostre sistema pel que fa al diagnòstic i la resolució de les patologies.
Hem de diferenciar clarament l'atenció urgent –que ha de ser atesa als serveis d'urgències de primària, CUAP o hospitals– de l'atenció immediata que ja es fa als CAP i de les visites programades que en funció dels criteris són ateses pel perfil professional més adient.
La situació és enormement complexa i cal analitzar-la correctament. Si no abordem les derivacions a altres especialitats –que depenen dels hospitals, majoritàriament–; si no abordem la resolució de les proves complementàries –diagnòstic per la imatge, laboratori, etc.–, i si no abordem amb decisió la relació entre l'atenció primària i l'hospital de referència, correm el risc de sobrecarregar la primària amb visites repetides, sense que això provoqui cap benefici per al ciutadà.
El món ha canviat. La demografia també i les necessitats de la ciutadania, encara més. Cal un canvi del model assistencial, com el que hem iniciat en l'anterior legislatura, per poder parlar d'accessibilitat d'una forma completa, a tots els nivells i per al país sencer.
I per fer-ho, els diversos nivells assistencials han d'estar molt coordinats. I hem de posar el focus en l'atenció intermèdia –a cavall de la primària i l'hospital–, que ha de ser qui atengui i resolgui la majoria de les patologies cròniques descompensades.
Tot això es resumeix amb una sola paraula: planificació. Una planificació i ordenació del sistema sanitari que ha de liderar, tutelar, coordinar i finançar el Departament de Salut, a través del Servei Català de la Salut (CatSalut). És imprescindible que això sigui així en un sistema públic de salut. No es pot renunciar a la planificació i a l'ordenació, deixant que els proveïdors tinguin només una relació mercantilista.
La proposta de coordinar el conjunt d'agents del sistema a través d'eixos va precisament en aquesta direcció: evitar per exemple que un hospital comarcal defineixi les seves aliances –més de vuitanta, per posar una xifra real– en funció de les amistats històriques que els seus dirigents han tingut amb diversos hospitals de referència, o d'un mercat de Calaf a preu fet, en lloc de permetre que un territori desenvolupi un creixement coherent amb el seu entorn.
I sí, això és política! Política sanitària en un sistema públic, de qualitat, universal i finançat a través dels impostos que paguem tots els ciutadans. Un sistema que ha de vetllar per l'equitat d'accés de tothom, sigui quin sigui el punt de Catalunya on visqui. I això és sobretot vetllar per l'accessibilitat. Fer brindis al sol sense planificació, sense tenir en compte tota la complexitat explicada i sense transformacions de fons té tocs populistes que hauríem de defugir.