1. Immigració. Ja tenim el que faltava: la qüestió de la immigració al centre del debat polític català. Junts, en el seu gir inexorable cap a la dreta, reivindica el control de l'expulsió dels immigrants multireincidents, i estableix així una relació directa entre immigració i delicte que és perfectament falsa: hi ha reincidents de moltes menes, a baix i a dalt de la piràmide. I és la justícia qui té la responsabilitat en la matèria. La perversa insinuació que associa immigració i delinqüència és gasolina a la foguera del racisme i l’exclusió. No serveix per resoldre el problema sinó per capitalitzar políticament les baixes passions.
La qüestió de l'emigració és extraordinàriament temptadora com a cap de turc per a una part de la població que se sent –i des de determinades posicions es fa tot el possible perquè s’hi senti– amenaçada. Agrupar els nostres, cohesionar el grup contra l’altre, dibuixant-lo com una amenaça, oblidant deliberadament la seva contribució a la vida i l’economia del país. I per fer-ho, la primera exigència és simplificar el problema posant l’èmfasi en els que busquen fugir del malestar i la misèria de determinats països conduïts per màfies que especulen amb la seva misèria i per règims polítics autoritaris que els utilitzen com a instruments de desestabilització de l’altre.
Ho veiem des de fa uns anys a Occident. La immigració convertida en gran amenaça per una extrema dreta que viu de capitalitzar la por de la ciutadania i, en especial, d’aquells sectors socials que han perdut peu –en la seqüència de crisis econòmiques i acceleració tecnològica– i s’han vist desplaçats o se senten amenaçats per l’ambient generat per certs mitjans de comunicació en ferma sintonia amb l’autoritarisme postdemocràtic.
2. Pàtries. En aquest context, creixen els discursos autoritaris que insisteixen en la sacralització de les pàtries, en la referència a les nacions com a portadores de valors, sentiments i experiències transcendentals, una via d’enquadrament amb els immigrants com a amenaça. I aquest discurs, que ha fet forat a Espanya de la mà de Vox i el PP, penetra ara en territori nacionalista català. Estem on sempre, forçar l’individu a inclinar-se davant d’una realitat superior: la pàtria com a pertinença d’origen, com a marca fonamental, ni lliure ni susceptible de ser compartida amb l’altre. El territori dels que han nascut aquí. I encara no de tots, perquè l'origen segueix generant exclusions, com acabem de veure en la llei d’immigració francesa, que discrimina clarament els que han nascut a França de pares francesos o de pares estrangers. Com si les nacions tinguessin propietari i als que tenen arrels que venen de fora no se’ls pogués reconèixer la igualtat de condició.
Ja teníem el debat al centre del conflicte polític espanyol (amb Vox i el PP explotant els ressentiments), i ara un sector del nacionalisme català comença a rivalitzar amb el nacionalisme espanyol, a veure qui aconsegueix mobilitzar més les baixes passions de la dreta, amb els immigrants com a material incendiari. Té raó Pedro Sánchez quan diu que l’alternativa que Vox i el PP ofereixen és l’estat d’excepció permanent contra els altres: els immigrants (i els catalans). Ara resulta que el discurs reactiu de la dreta espanyola comença a penetrar el sector dretà del sobiranisme català.
3. Justícia. Anem, doncs, a les qüestions elementals, a la realitat del problema, i no a l’explotació ideològica interessada, per fer pujar aquí la bromera dels nacionalismes excloents que s’expandeix per Europa. La figura de l'il·legal ens remet a un subjecte no reconegut com a portador de drets elementals. En el seu nom es practica l’exclusió de manera recurrent. És així que es va desdibuixant la idea d’humanitat. I és l’emigració la que ho paga primer. Hi ha un problema, certament, però no és de delinqüència, és de drets i deures. En comptes d’afrontar-lo, es promulga el rebuig i la discriminació en presumpte interès del reduccionista projecte unitari propi.
La solució no és negar el problema, és acotar-lo, definir-lo i buscar opcions realistes que no se sustentin en la construcció i explotació del pària com a mal i amenaça. La política ha de gestionar la situació en un context global extremadament complicat. Són els jutges els que han d’expulsar o condemnar els delinqüents reincidents de la immigració, però també els que van d’un cantó a l’altre cometent impunement delictes econòmics d’alta volada que no comptabilitzen en el relat interessat dels horrors de la immigració.