El capellà català que va inventar l’estratègia de l’odi

L’estratègia de l’odi que està seguint la triple dreta contra el català no és cap novetat. El franquisme va sorgir de la mateixa manera, ja aleshores amb fake news, tergiversacions, exageracions i pures i simples falsedats. Si avui els objectius indissimulats de la croada per salvar Espanya dels seus habituals fantasmes imaginaris són l’independentisme (i per extensió la llengua) i el món de l’esquerra podemita (el comunisme!), aleshores eren “el contubernio judeomasónico y bolchevique ” i els “rojoseparatistas ”. Als anys 30, va acabar en una cruenta Guerra Civil amb mig milió de morts i una no menys sanguinària dictadura de 40 anys. Avui ja veurem cap a on deriva la cosa. Però per la impunitat amb què llancen diatribes els d’Abascal, Casado i Arrimadas, no pinta bé.

Els precedents històrics són esfereïdors. L’últim llibre de Paul Preston, Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi, publicat per Base en traducció de Montserrat Pérez, és un conjunt d’aproximacions biogràfiques als personatges que van covar l’ou de la serp a l’Espanya dels anys 20 i 30. El capellà Joan Tusquets, el poeta José M. Pemán, els militars Emilio Mola i Queipo de Llano, el policia Mauricio Carlavilla i l’aristòcrata Gonzalo de Aguilera són els principals.

El 1993 vaig conèixer un Tusquets nonagenari que havia blanquejat la seva figura com a estudiós lul·lista: la seva obsessió contra jueus i maçons que tant va seduir Franco, Mola o Pemán, i amb ells milers d’espanyols, havia quedat tapada. Era un vell venerable. O això semblava. Als anys 30, tal com el retrata Preston, Tusquets va tenir una influència enorme com a propagandista antisemita i antimaçònic, autor de bestsellers inquisitorials com Orígenes de la revolución española (1930), del qual es van vendre 55.000 exemplars, o l’edició del 1932 del famós libel fraudulent Els protocols dels savis de Sió, transcripció d’unes suposades reunions dels savis de Sió en què es detallen plans d’una conspiració jueva per controlar la maçoneria i el comunisme mundials. Sí, tot això colava. Igual com ara colen afirmacions sobre l’educació totalitària a Catalunya. Aquell text, donat per autèntic (en realitat era un encàrrec de la policia tsarista), va rebre l’aval entusiasta de Tusquets. Per cert, tant el pare de Franco -a qui mai va perdonar que abandonés la mare- com el germà del dictador havien estat maçons, i el mateix Franco el 1924 havia intentat ingressar en una lògia, però va ser-hi rebutjat. A més de la influència de Tusquets, l’odi de Franco contra els maçons també podria venir d’aquí...

El mateix Tusquets no s’escapa de la contradicció familiar. El seu pare, catalanista i amic de Cambó, era un descendent de banquers jueus, i la mare era de la riquíssima família Milà, els de la Pedrera, mecenes de Gaudí. D’adolescent, Tusquets havia militat en el nacionalisme català, però a remolc del seu primer èxit editorial antijueu i antimaçó se’n va desmarcar radicalment i va acusar en públic Macià de ser maçó, falsedat que li va suposar l’enemistat tant del cardenal Vidal i Barraquer com del seu mentor inicial, el pare Esplugues. A partir d’aquí ja va volar sol en la seva particular cacera de bruixes, amb tribunes com el diari carlí El Correo Catalán, fins a esdevenir un col·laborador civil clau del cop d’estat a Barcelona: dos germans seus, als quals havia enrolat, van morir al carrer el 19 de juliol del 1936, i un tercer, Magí Tusquets, pare de l’arquitecte i l’editora, el va amagar. Mossèn Tusquets va poder fugir i es va passar al bàndol sublevat, on des de Burgos i Salamanca va treballar directament per a Mola i Franco, es va convertir en preceptor de la filla del dictador, Carmen, en figura clau per a la repressió i, finalment, va ajudar al trasllat dels papers de Salamanca. Va ser un català decisiu en l’estratègia de l’odi d’aquella Espanya.