En aquest article defenso la idea que l’expansió del teletreball pot ser un estímul decisiu en el camí cap a l’establiment de la setmana laboral de quatre dies, o, millor, cap a l’establiment d’un marc legal que permeti i faciliti en el treballador individual concentrar en quatre dies les hores de treball setmanals ara vigents.
Nick Bloom, de la Universitat de Stanford, estima que, als EUA, la força laboral està anant cap a una composició d’un 50% en feines que són essencialment presencials, un 10% treballant pràcticament sempre des de casa (o des del coworking del costat de casa) i un 40% híbrid, amb dos o tres dies a la setmana a una seu de l’empresa. El model híbrid és el referent. D’una banda, la feina pot incloure una part d’atenció presencial al públic, o el treballador pot preferir mantenir presència a l’empresa a fi d’evitar una desconnexió que pot acabar comportant de facto penalitzacions en salaris o promocions, o l’empresa hi pot optar per assegurar la cohesió institucional i la coordinació d’equips. Però, de l’altra, hi ha una tendència de fons que, per mutu acord d’empreses i treballadors, empeny cap al teletreball les hores dedicades a tasques en què, sense afectar la productivitat, la presència física és prescindible: les empreses guanyant-hi l’estalvi en espais de treball i els treballadors mantenint el salari -aquí els sindicats hi tenen un paper molt important- i estalviant en cost i molèsties del transport per anar a la feina. Aquest darrer aspecte també és socialment molt útil: menys congestió en el transport i les vies públiques.
A més, el teletreball afavoreix la flexibilitat horària. Així, per a un treballador remot que ni dona servei directe al públic ni s’ha de coordinar en temps real amb el seu equip, el que naturalment passarà és que s’organitzarà com vulgui el dia de treball, subjecte a un total preestablert d’hores de feina, o a l’assoliment d’alguna tasca.
Podríem preguntar a aquests teletreballadors flexibles com preferirien distribuir les hores de treball setmanals, si en sis, cinc o quatre dies. No tinc resposta científica, però tinc una hipòtesi sobre la qual continuo la discussió: que els quatre dies guanyarien per golejada als sis i còmodament als cinc.
Penso, doncs, que creixerà i es consolidarà un sector laboral que teletreballarà a ple temps, però en quatre dies. No serà un grup relativament gran però, així i tot, crec que el sol fet que existeixi ens farà veure que no hi ha raó per restringir la setmana de quatre dies en els teletreballadors flexibles. Per què no obrir la possibilitat a tots els treballadors? Fer-ho continua tenint a favor dos avantatges de pes. Un és el col·lectiu: descongestionar el transport (i reduir emissions). L’altre, l’individual. En efecte, no estem parlant de sacrificar els individus a l’interès comú: el treballador s’estalvia anar i tornar de la feina i gaudeix d’un període de descans de tres dies. Cert, la jornada laboral presencial serà més llarga, però la robotització creixent fa que el treball sigui físicament menys penós i que un dia llarg de treball sigui més tolerable. Encara que segurament no per a tothom.
Potser la conclusió no és tant que anem cap a la setmana de treball de quatre dies com que la lògica econòmica i tecnològica ens porta a promoure configuracions legals que permetin i facilitin el cap de setmana llarg. Ara bé, per a això també cal que facilitin el cap de setmana personal. Perquè no es tractaria d’anar a un món on tot tanca tres dies a la setmana i l’activitat econòmica bull la resta de dies, sinó a un on l’economia funciona tots els dies de la setmana però tots els treballadors tenen l’opció de fer la seva feina en quatre dies.
No vull esquivar dificultats. N’hi ha. Imaginem la botiga amb un treballador que obre de dilluns a divendres. Si el treballador té el dret de passar a treballar quatre dies, i l’exerceix, per mantenir l’activitat caldrà un altre treballador. Podem fer excepcions legals a l’opcionalitat dels quatre dies, esclar, però també faria notar que amb un treballador més la botiga podrà estar oberta més hores i obrir tots els dies de la setmana, cosa que ha de generar negoci, sobretot en els temps en què, per competir amb les plataformes, al comerç de proximitat li convé obrir el màxim d’hores possible.
¿I després de quatre en vindran tres? Doncs no si només tenim la justificació de la flexibilitat. En cal un altre: un augment de la productivitat que faci possible una reducció d’hores a la setmana.
